Avui m'estava plantejant (no per primer cop) una cosa que em passa des de fa anys. Diria, si no vaig errada, que des de que era joveneta. És a dir, de tota la vida. Em pregunto si es podrà considerar malaltís. És clar que algú pensarà, i no sense raó, "A buenas horas mangas verdes". Però, per continuar amb els refranys, jo vaig i replico: "Més val tard que mai". Per aquest motiu, no em fa res de demanar-vos, amics, el vostre ajut. Potser hi haurà algú que llegeixi aquestes quatre ratlles i em pugui respondre.
El cas és que, quan viatjo en transport públic (preferentment ho faig en metro), topo com sabreu amb un munt de gent que va llegint. Llegeixen diaris gratuïts o de pagament, revistes diverses i, sobretot, llegeixen llibres.
El meu problema consisteix en la curiositat que m'envaeix per saber quins llibres tenen entre mans totes aquelles persones desconegudes. La temptació és terrible i es concreta en canviar de lloc dissimuladament, moure el coll adoptant positures ortopèdiques, intentar aguditzar la mirada, baixar o pujar el cap... En fi, tot un conjunt de gestos estranys que semblen més aviat propis d'algú que necessita una camisa de força.
En primer lloc, m'agrada saber la llengua del llibre. Català, castellà, un altre idioma... Així, he observat que força gent llegeix en anglès (bàsicament estudiants). També he descobert coses sorprenents, com un noi que anava devorant l'Ulisses de Joyce i un altre l'Eneida de Virgili. Va haver una temporada que no passava un dia sense trobar algú amb El Codi da Vinci i, darrerament, la cosa ha canviat a algun dels lliuraments de la trilogia d'en Larsson. Trobo senyores (sembla sexista, però és així) amb tota classe de novel·letes roses i moltíssima gent amb llibres d'autoajuda, la qual cosa no deixa de ser preocupant.
Amb tot, el pitjor són les vegades que no aconsegueixo esbrinar la lectura de
l'efímer i innocent company de viatge. Quina frustració!. Fa molta ràbia això de sentir: "Pròxima parada: Plaça Universitat. Correspondència amb Línia 2" i haver de sortir del vagó amb la incògnita no resolta. Total, que no me'n puc estar de fer-vos la consulta:
A vosaltres també us passa? O m'he de preocupar?
Moltes gràcies, amics.
I per acabar d'arrodonir allò del sexisme, també he trobat molts homes amb aquells westerns,edicions petites i atrotinades, que contenen històries sobre el llunyà oest.
Aquestes novel·letes que tu dius, els westerns, el meu avi els llegia. Eren de canvi. Anaves a la llibreria i hi havia un calaix ple. Feies el canvi i així. Jo de vegades hi anava i li portava la que em semblava. El pobre avi no deia res, tant si ja l'havia llegida com si no.
Però això encara existeix?
Crec que els lectors ens sentim part d'una comunitat anònima compartint la mateixa dèria. L'interès per la lectura dels altres és un factor important de connexió d'aquesta comunitat. N'és un lligam. I ens preguntem, quin interès pot tenir el llibre que llegeix l'altre?
Però, és clar Anna Ma, no cal fer contorsions! Confesso que jo també he estat molt indiscret ... fins que un dia algú se'm va empipar. Quina vergonya! Vaig violar l'espai lector, la zona on l'esperit ha de poder campar lliurement; on la seva fantasia modela els personatges i les escenes totalment al seu gust i on les emocions surten a explaiar-se sense obstacles foranis. Bé, és una hipòtesi que llenço...
Tens raó en la teva idea. Jo també penso que és per a això. Quan veus un altre lector ben absort en el llibre que porta, t'hi sents identificat i d'alguna manera penses que formes part d'un mateix grup de gent, amb com a mínim un interès comú.
De moment, malgrat les contorsions, no he violat espais o no m'han "pillat". Hihihi. Aniré amb compte, perquè es passa vergonya.
Recordo un dia una cosa una mica diferent i tot i això en vaig passar. Era a la consulta d'un metge, a la sala d'espera, i un altre pacient va entrar. Es va seure i va treure un llibre (ara no recordo quin) que jo acabava de llegir i que m'havia agradat molt. També recordo que era un llibre que havia tingut èxit, vull dir que no era estrany que algú el llegís. Jo li vaig assenyalar i li vaig dir:
Ja veurà que bé que s'ho passarà amb aquest llibre! Em va mirar com si estigués sonada i no em va contestar res. Era un noi relativament jove, d'uns trenta anys. Em vaig sentir fatal, vermella com un tomàquet.
En fi. Batalletes.
Ara, amb el tema dels telèfons mòbils, la cosa encara va més enllà, perquè molta gent no té cap pudor ni vergonya de parlar per telèfon a tota veu. Jo vaig sentir un dia una conversa en un llarg trajecte d'autobús entre la filla (que anava al bus) i molt probablement la seva mare. Es discutien i parlaven de les festes de Nadal, de com distribuir-les en les diverses cases, de l'assistència dels germans diversos, etc. La filla cridava com una boja al final i tot l'autobús n'estava pendent i fins i tot la gent remugava, perquè allò ja era massa.
Definitivament, som una societat de "voyeurs".
Gràcies per escriure. M'ha fet molta il·lusió i espero que tornis.
A mi també em passa, Anna Maria.
L’anècdota més curiosa que m’ha passat, pel que fa a les lectures del metro, fou un dia que jo llegia la novel.la d’Italo Calvino If on a Winter’s Night a Traveler (ho sento, la tinc en anglès, en català deu ser Si en una nit d’hivern un viatger). L’has llegida? És d’allò més original, i tracta de llibres i de lectors que es troben cercant el mateix llibre que han començat a llegir i que no han acabat. Bé, és molt més que això, però és una novel.la difícil d’explicar en quatre ratlles. El cas és que em trobava al metro tot llegint aquesta novel.la i, tot d’una, veig que la noia asseguda al meu costat està llegint el mateix llibre. Ella no s’havia adonat que jo tenia la mateixa novel.la (fins i tot la mateixa edició). Em vaig adreçar a la noia i li vaig mostrar el llibre. Ens vam fer un tip de riure. El més curiós fou que llegíem la mateixa pàgina. Però el metro va arribar a la parada de Sant George (d’aquí on visc, a Toronto) i vaig haver de sortir. No sé si ella va acabar la novel.la de Calvino. Jo sí.
Bé, aquest fet no fa altra cosa que indicar que no necessito la camisa de força. O, en tot cas, la necessitem tots. Hahahaha. "Lletraferits amb camisa de força" es podria dir aquest bloc.
Com que veig que el vici és compartit, ara l'exerciré amb més tranquil·litat.
Petonets, lletraferits viciosos.
Ara falta que contesti gent de fora.
Si no, podríem anar tots junts a comprar un lot de llibres d'autoajuda i potser ens faran descompte. hahahaha.
Val a dir que jo pel que fa al tema converses no sóc igual. De fet, si la gent xerra molt em molesta bastant. Curiós en algú com jo, d'altra banda.
<!--
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:"";
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:"Times New Roman";
mso-fareast-font-family:"Times New Roman";}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
-->
Òbviament sí. Jo sóc tafanera de mena i sóc molt d'escoltar les converses
dels altres quan vaig sola la metro i l'i-pod em deixa tirada sense bateria. Sóc
molt, fins i tot, de somriure si allò que escolto m'agrada, m'entendreix o
simplement em fa gràcia... I evidentment, també sóc de voler saber què llegeix
la gent. I m'agrada, especialment, per a trencar clixés absurds, especialment
sobre la gent jove (natural, per la part que em toca!). Veure que els i les
joves barcelonines ens interessen l'assaig, el teatre o els grans clàssics de
la literatura o que llegim amb llengües estrangeres que ens permeten gaudir de
les versions originals tal qual les va redactar l’autor...
En fi, que sí, que jo també vull saber per on està viatjant (metafòricament)
la gent i que si em quedo amb les ganes preferiria fer una volteta un pèl més
llarga al metro, però assabentar-me del títol que hi ha gravat a la portada.
Ah, jo també ho faig, això. Potser és un mal de família. No em true la son no poder-ho veure, però si que tafanejo el que puc. I també miro primer la llengua en que està escrit el llibre.
Jo no necessito cap llibre d'autoajuda, amb el psiquiàtre i el pastillam en tinc prou (he,he)
Ciao,
IO
No sé si trobaré algun llibre d'autoajuda.
Com es podria intitular: Per als obsessos que giren el coll al metro per veure que llegeixen els altres?
Hahahaha.
Per la meva experiència (ara sóc usuari molt esporàdic del transport públic) t'he de dir que sí, que també m'agradava conèixer què llegien els altres, però potser no amb aquesta avidesa que manifestes.
Tenir curiositat està bé, però sempre dins d'uns límits.
Et recomano un llibre d'autoajuda que tracti el tema, ha, ha!
Fins la propera.