Fa dies que intento recordar quina va ser la primera pel·lícula d'Eric Rohmer que vaig veure. No n'estic segur, però diria que va ser "Pauline à la plage" i, com que és del 1983, em devia agafar en l'etapa final de la meva època d'estudiant. Em va sobtar el rendiment que Rohmer li treia a un tema tan banal com era un amor d'adolescents en una zona d'estiueig. I sobretot em va fascinar el domini dels diàlegs que caracteritza el cinema rohmerià, aquelles llarguíssimes converses que semblen realment improvisades, reals, i que són el que fa que, les pelis de Rohmer, o t'agradin molt o que no t'agradin gens (hi ha molta gent que el qualifica de cinema avorrit o soporífer). Tot el contrari, fart de tanta explosió, tant d'assassinat, tanta sang explícita, tant de terror provocat, busco el cinema que retrata moments quotidians, escenes reals, anècdotes que semblen talment extretes de la vida mateixa, fragments de vides sense necessitat d'inici i final, perquè penso que crear ficció i que sembli realitat és molt més difícil que crear ficció irreal o fantàstica. A més, els llargs diàlegs dels films de Rohmer, que sempre he vist en versió original francesa, m'han permès comprovar la sonoritat i expressivitat d'aquesta llengua en el pla més íntim i sensual de les relacions personals. Ara no recordo gaire les escenes de "Pauline à la plage", hauria de tornar-la a veure, però als meus vint-i-pocs anys aquella naturalitat de la actriu adolescent Amanda Langlet (a la foto) em va semblar esquisida.
Vaig veure aquesta pel.lícula quan vaig estudiar francès ara fa deu anys. Em va agradar, potser per la mestria que tenia en Rohmer amb els personatges femenins sobretot, siguin joves o grans.
La llengua francesa és unica amb això dels diàlegs, és semblant a la nostra.
En Rohmer era un director que no era pas dels meus favorits, però s’agraeix allò que dius, enmig de tanta explosió, tanta baralla sense sentit i tanta Belén Esteban (Déu vulgui que ella no sigui mai critica de cinema).
I la jove actriu que dius de “La Pauline a la platja” era tot un descobriment.
Segurament cadascun de nosaltres ha descobert Rohmer i ha gaudit del seu cinema en un moment diferent, associant-lo a les circumstàncies personals. Però m'agrada que coincidim en aquesta apreciació sobre la pel·lícula que més recordo d'ell (no estic segur encara que fos la primera) i sobre la sonoritat del francès col·loquial que ell feia servir. Una salutació i gràcies per entrar al meu bloc! Joan
Us recomano el bloc d'aquest arquitecte valencià, sempre ple d'excel·lents articles sobre la situació que viu la nostra nació, sobre art i arquitectura o sobre la quotidianitat que ens permet sobreviure.
Incansable, lúcid, genial, sempre meticulós... el bloc d'en Vicent és del tot recomanable. Costa trobar algú que tingui més clar que ell el país sencer que compartim i alhora pugui donar més arguments per treballar per la seva llibertat plena.
Un blog suggerent com pocs, el de l'amic José Miguel Mauriz: l'art i la fotografia digitals, explicats a fons i amb centenars d'il·lustracions. Una alegria per als sentits!
Ja retornat del seu emocionant viatge per Amèrica del Sud (novembre 2007 - gener 2008), el bloc d'en Xavier continua sent una font interessant d'històries i un exemple de bon periodisme
Entitat que aplega professionals de diferents branques (economistes, enginyers, periodistes...) amb l'objectiu comú d'ajudar el país a anar assolint més cotes de sobirania. Comparteix seu i infrastructura amb el GPRB.
El web oficial d'aquest grup periodístic, del qual formo part activament. Allí hi trobareu informació sobre l'espai català de comunicació, tan prim encara...
Observatori crític dels mitjans de comunicació del nostre país, una eina impulsada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils per contribuir a una professió més autocrítica.
Aquí trobareu en què consisteix aquesta interessant iniciativa per ajudar a parlar la nostra llengua a la gent que l'està aprenent. Us animo a fer-vos-en voluntari.
Fa dies que intento recordar quina va ser la primera pel·lícula d'Eric Rohmer que vaig veure. No n'estic segur, però diria que va ser "Pauline à la plage" i, com que és del 1983, em devia agafar en l'etapa final de la meva època d'estudiant. Em va sobtar el rendiment que Rohmer li treia a un tema tan banal com era un amor d'adolescents en una zona d'estiueig. I sobretot em va fascinar el domini dels diàlegs que caracteritza el cinema rohmerià, aquelles llarguíssimes converses que semblen realment improvisades, reals, i que són el que fa que, les pelis de Rohmer, o t'agradin molt o que no t'agradin gens (hi ha molta gent que el qualifica de cinema avorrit o soporífer). Tot el contrari, fart de tanta explosió, tant d'assassinat, tanta sang explícita, tant de terror provocat, busco el cinema que retrata moments quotidians, escenes reals, anècdotes que semblen talment extretes de la vida mateixa, fragments de vides sense necessitat d'inici i final, perquè penso que crear ficció i que sembli realitat és molt més difícil que crear ficció irreal o fantàstica. A més, els llargs diàlegs dels films de Rohmer, que sempre he vist en versió original francesa, m'han permès comprovar la sonoritat i expressivitat d'aquesta llengua en el pla més íntim i sensual de les relacions personals. Ara no recordo gaire les escenes de "Pauline à la plage", hauria de tornar-la a veure, però als meus vint-i-pocs anys aquella naturalitat de la actriu adolescent Amanda Langlet (a la foto) em va semblar esquisida.
Vaig veure aquesta pel.lícula quan vaig estudiar francès ara fa deu anys. Em va agradar, potser per la mestria que tenia en Rohmer amb els personatges femenins sobretot, siguin joves o grans.
La llengua francesa és unica amb això dels diàlegs, és semblant a la nostra.
En Rohmer era un director que no era pas dels meus favorits, però s’agraeix allò que dius, enmig de tanta explosió, tanta baralla sense sentit i tanta Belén Esteban (Déu vulgui que ella no sigui mai critica de cinema).
I la jove actriu que dius de “La Pauline a la platja” era tot un descobriment.
Joan