Aquella gent que estava a primera línia de batalla els anomenàven almogàvers. Temuts i respectats, el seu nom significava "els homes de la frontera". Batejats pels seus enemics perquè anaven sempre endavant, empenyent i engrandint el territori que deixaven lliure al darrera per als que els seguien. Aquestes tropes catalanes estàven formades en part per gent de diferents orígens ètnics que s'hi afegien al cos principal. Era una adhesió lliure normalment. Qui s'enrolava sabia on se ficava.
Avui dia, els catalans recorden aquella gent amb admiració. I es pregunten si són o no són descendents d'aquells guerrers. Si la sang té res a veure, si l'esperit ens acompanya o ha fugit. Avui dia que l'imperi català s'està desfent. Amb uns Països Catalans competint amb els espanyols per uns territoris físics que hom somnia, i que no es corresponen a la realitat. De fet, el nostre error és l'orgull que ens porta a voler canviar els altres. I no som capaços de convertir-nos nosaltres mateixos.
Avui dia, els catalans recorden aquella gent amb admiració. I es pregunten si són o no són descendents d'aquells guerrers. Si la sang té res a veure, si l'esperit ens acompanya o ha fugit. Avui dia que l'imperi català s'està desfent. Amb uns Països Catalans competint amb els espanyols per uns territoris físics que hom somnia, i que no es corresponen a la realitat. De fet, el nostre error és l'orgull que ens porta a voler canviar els altres. I no som capaços de convertir-nos nosaltres mateixos.
Aquesta conversió que s'espera, la llibertat somniada i la real, però per la qual haurem de lluitar-hi nosaltres. Anar a la recerca d'aquesta veritat amagada dins nostre. Aquella veritat compartida per gent de moltes generacions. De sempre i de fa poc, però que han triat quedar-se en la companyia dels catalans. D'aquells que podent ser reis, han preferit convertir-se en xarnegos. Aquella paraula que sona a les nostres orelles carregada de diferents significacions. Sons que ens recorden la immigració gascona dels segles passats, i que fa poc vam retrobar en el Tradicionàrius amb el grup de música Xarnegue. Ells van prendre el nom d'una zona de transició i frontera entre la Gascunya i altres llocs. Com veiem, tornem a ser en zona de frontera. Nosaltres, els catalans no serem tots "homes de frontera"? . Homes sense rei, perquè de rei i príncep dels catalans només n'hi ha un, i està al cel. Per això, som a Catalunya un Principat. Jesús és el nostre príncep, tal com diu la cançó dels Segadors , Catalunya Comtat Gran.
La divissió entre xarnegos i catalans és fal.laç.
Al igual que la divisió entre catalans i castellans.
El realment important és trobar una cultura, amb mecanismes i capacitat d'integració.
Les peres no són les pomes. I totes són fruita. Però cada una té la seva personalitat. Els catalans no som ni millors ni pitjors que els castellans, ni que els francesos. Per això cada persona és lliure de triar el seu país, la seva vida, i això no pot imposar-ho a ningú més.
Per això em solidaritzo amb la llibertat de Castella.