No tinc mai “la sort” dels sortejos ni de les apostes, i no me’n queixo, ben al contrari. Tinc la bona sort dels que mai hi perden, doncs hi jugo amb l’aposta que no falla, no jugant-hi.
Tampoc soc un càtar pur, i de vegades he arreplegat, per compromís o per delicadesa, la participació quasi obligada del dècim, per cordialitat o empatia, del familiar, l’amic o de l’espontània incursió d’un desconegut que m’ha caigut bé.
Però aquestes circumstàncies també formen part de la confecció casolana de la bona sort, patronejada, embastada i cosida a mà de manera artesanal. La bona sort fabricada a casa no es pot comparar – ai las!-com la del patronatge prêt-a-porter i la del dictat de moda resumit en l’eslogan: “Un cop de sort em resoldrà la vida”.
D’aquest post, escrit el 2006 per Víctor Pamies al seu bloc, en puc subscriure perfectament el fons, i en reescric la forma.
Com diu ell, jo també tenia a casa, oblidat, el llibre “La Bona Sort” de Álex Rovira i Fernando Trias de Bes; la veritat es que no recordo quan va arribar a les meves lleixes, on s’acumula no se quanta saviesa inexplorada, totxos de paper a pes, mons del passat en lletra i estil demodeè, i fulls grocs desarmats de la seva enquadernació original -per a mi incunables- que he anat acumulant en un únic espai, provinents de pares, avis, parentel·la diversa, amics desmemoriats i collita pròpia.
Però com es diu el final del llibre «El conte de
...O ben pensat si que n¡’hi ha un, i és el perquè de “l’ara”. La predisposició de “l’ara” és l’autentica incògnita que ens remet als Universos paral·lels de ficció i ens fa plantejar substituir “casualitat” per “causalitat”.
Aquest canvi– els petits canvis son poderosos – que entra per la porta giratòria de dues lletres que giren al voltant d’un eix subtil, ens passa d’un mon a l’altre i activa alguna energia larvada que ignorem que tenim i de quina manera ha arribat. Com el llibre a la prestatgeria, ens desperta el kundalini i en una finestra de perspectiva fugaç, hi veiem allò que no havíem vist fins aquell moment.
Tot és tan senzill que sembla increïble que abans
no hi hàgim caigut. No sabeu què és “l’efecte nevera”?. Ho explica un controvertit
llibre, publicat ja fa alguns anys, i que ha tingut, com els terratrèmols,
diverses rèpliques. L’efecte nevera consisteix a buscar la mantega al
frigorífic, i desprès
Diuen, i si non é vero é ben trovato, que la manca de visió propera ve de la petja caçadora que portem als gens, relíquia del temps en que assetjar la presa des de lluny ens desenvolupà la visio tunel.
Si traslladem aquest efecte de la visió física a la visió mental trobarem probablement un símil entenedor de la disposició anímica que cal per veure l’evidència emmascarada per la realitat virtual.
Transformar la visió de túnel en visió a distància, amb perspectiva de conjunt, i distanciar-se materialment de l’objecte per acostar-se a la seva comprensió no només és un petit secret, és a mes un exercici dirigit a descobrir els petits detalls, gens petits ni menyspreables, que calen per acabar de comprendre.
La sort cau com un meteorit i te mes o menys la mateixa probabilitat que ens caigui a sobre que comprar número amb premi; la bona sort és treballar per recollir tots i cadascun dels meteorits que cauen.
Tot és tan vell i gastat com les dites populars: qui no arrisca no pisca, qui matina fa farina, qui sembra recull.
Qui no te sort, està
I és que l'única forma de sortir-se'n és tenir clar que la part controlada per tu ha de ser més gran que la part control·lada per l'atzar. No et garanteix res, però minimitzes riscos.
A l'anunci darrer que ha fet la Damm (http://www.youtube.com/watch?v=iLtGMkN8mgk&feature=related) hi surt la Leo Margets dient que el que cal és treballar fort i que això és millor que la sort. Si ho diu ella, que es dedica a jugar al poker de forma professional, hauriem de fer-l'hi cas.
Els jocs son atzar o si es vol dir així, "la sort aleatòria", una variable de l'atzar, no te res a veure amb el concepte que proposo de "sort".
Els conceptes ens condicionen els comportaments de la mateixa forma que Mc Luhan aplicaba als mitjans.
Per cert, prefereixo la Moritz.
O, mes proper ( i et sonarà més): "La feina mal feta no te futur"
L'Estat del Benestar és una enganyifa.