Els debats sobre la identitat nacional sovint incorren en els tòpics més imperdonables. Mireu, per exemple a França, on tracten de reinventar una nació brodada al XIX a còpia d’école publique i admistració eficient. O a Espanya, on juguen a veure qui té la bandera més llarga. En el cas català, acostumats a que ens neguin l’existència els dies parells, i el reconeixement, els senars, hi dediquem uns esforços desproporcionats per tractar de veure qui som i com som, quan en realitat n’hauríem de dir què volem fer de grans i com hauríem de ser. En fi, estem molt habituats a pensar sobre nosaltres mateixos, i a teoritzar sobre la insuportable lleugeresa de l’ésser.
Els seguidors d’aquest blog hauran percebut la capacitat de modificar el meu pensament a mesura que lectures, converses o revelacions escometen al subconscient. Tot just fa un parell de dies, a L’Avenç vaig tenir el plaer de llegir una entrevista en profunditat que Josep Maria Muñoz feia a Lluís Cabrera, una de les ànimes del col·lectiu Altres andalusos, a banda d’un històric activista cultural, cofundador del Taller de Músics o de l’Ateneu Popular de Nou Barris.
Cabrera, al meu entendre, defineix a la perfecció la condició de català. Ni és qui viu a treballa a Catalunya, ni qui obté la naturalització per dret de sòl o de sang. És molt més senzill. Es tractaria de la predisposició a participar i contribuir en la vida diària a fi de bastir una identitat complexa, fonamentada en la convivència, i des del respecte a la pròpia individualitat. Sumar sense restar. Cercar espais comuns de concurrència on tothom pugui aportar lliurement el seu granet de sorra al país. Respectar i ésser respectat.
Cabrera representa el típic cas de molts altres que, refugiats de l’Espanya feixista, sol·liciten asil polític a la Catalunya republicana. Fugen d’un espai irrespirable per respirar en una societat hostil al franquisme. Tracten de construir la seva biografia en positiu. Defuig, per tant, el parany d’unes cases regionals dominades pel caciquisme meridional i les autoritats franquistes. De fet, si arriba a Barcelona és per escapar dels cacics, i certament, la Federació d’Associacions andalusistes, els organitzadors de la Feria d’Abril, les congregacions de Rocíos i coses semblants, esdevenen clarament un espai de control social, de xarxes de domini que reprodueixen la desigualtat entre els señoritos i la resta. Els altres andalusos construeixen la seva identitat individual des dels valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat. Els addictes a la Feria de Abril, des del topisme i tipisme, signen la seva subjecció a un ordre postfeudal, i sovint són utilitzats políticament mitjançant una identitat reactiva. Per cert, que els partits catalans, especialment el socialista, encara que també la Convergència pujoliana, volen pescar a les tèrboles aigües de les associacions tot inundant de subvencions el que resulten negocis privats, a partir del suborn a cacics i padrinos. Els altres andalusos són lliures de bastir la seva identitat a la seva manera, des de la llibertat individual. Els García Prieto mantenen captiva i desarmada la seva clientela dels barris des del poder i influència amb què els polítics autòctons els investeixen. No es tracta de cap conflicte identitari. Simplement parlem de poder i domini.
Els altres catalans representen el futur. Els García Prieto el manteniment del feudalisme per altres mitjans. Llàstima que amb la nova immigració determinats partits apostin per alimentar el caciquisme de suburbi, tot potenciant els intermediaris que s’autoerigeixen en líders de les seves comunitats, tot mantenint en permanent minoria d’edat els qui, per esdevenir ciutadans, haurien de fer-se catalans sense complexos. Els catalans no necessitem líders. En tenim prou amb el nostre esperit llibertari i lul·lià. Això és, assumir els valors que ens caracteritzen: laïcitat, agnosticisme polític, llibertat, igualitarisme social, escepticisme, insubmissió al poder, ironia i una certa mala llet.
