Hi ha persones individuals i hi ha famílies, però la societat com a tal no existeix. Aquesta frase, perversa però genial alhora, de Margaret Thatcher, podría definir un dels fenòmens polítics més significatius del passat tombant de segle. Comença amb la pujada al poder d’aquesta senyora, al Regne Unit l’any 1979, i de Ronald Reagan als Estats Units, l’any següent, i acaba amb la presa de possessió de Barack Obama, trenta anys més tard, coïncidint amb una crisi econòmica mundial provocada per l’especulació financera i immobiliària, producte, precisament, de la manca de regulació en les grans transaccions de capital. Un moviment polític anomenat neoliberalisme pels seus nombrosos detractors, que veu de dues fonts principals, l’anti-intervencionisme econòmic i el conservadorisme ideològic.
La primera característica d’aquest corrent ha estat, paradoxalment, el seu allunyament del arguments bàsics del liberalisme clàssic. Si bé és cert que defensaven (tot i que no sempre ho feien) l’abaixada d’impostos generalitzada i la desregulació dels mercats, també ho és que han reforçat les restriccions a la lliure circulació de persones (intervenint, per tant, en el mercat de treball) i no van dubtar a donar suport a dictadures i dictadors diversos (des d’Augusto Pinochet fins a les monarquies teocràtiques àrabs). De fet, el seu liberalisme era més que relatiu fins i tot en el terreny econòmic, facilitant els monopolis i l’amiguisme, com en les privatitzacions de grans empreses públiques fetes per José Maria Aznar als anys 90 o el control sobre els governs Bush (pare i fill) per part de determinades corporacions empresarials, o la mateixa intervenció militar a països exportadors de petroli, amb l’objectiu confès de controlar-ne els circuíts de comercialització. Ni tant sols feren efectiva la reducció en la despesa pública, traslladant-la, això sí, dels serveis socials, la sanitat i l’educació, a la seguretat i la guerra. Però és en el camp de la moralitat i les llibertats individuals on aquests suposats liberals més lluny eren de ser-ho. La seva proximitat pèrsonal i ideològica als sectors més conservadors i repressors del cristianisme, tant el catòlic com l’evengèlic, han impedit que tots plegats avancem més depressa en el reconeixement dels drets i llibertares individuals.
No és cert, doncs, que l’any 2009 hagi estat tant dolent. Ens ha permès, com a mínim, donar el certificat de defunció a una proposta polítitca que ha fracassat a tots nivells i a la que només queda el consol d’haver vist passar per davant la porta de casa el cadàver del seu pitjor enemic, el socialisme de matriu soviètica.
Si el deute públic americà astronòmic i l'intervenionisme dels estats europeus en l'economia, en la pressió fiscal i condicions cada vegada més exigents per mantindre una classe política en mans dels mateixos de sempre i cada vegada més benestants i quan els interesos de les grans corporacions amb més influència política tracten de controlar tot el que és al seu abast i cada vegada tenen majors instruments per a fer-ho, d'això no s'en pot dir ben bé liberalisme econòmic.
Em recorda això als "individualistes" nord-americans de la branca "anarco-capitalista". Per ells, tampoc no hi ha societat. Per molts d'ells, a més, no hi ha família. Únicament hi ha la persona. Però, meravelles de la tècnica jurídica, les "persones jurídiques" també són persones. De forma que les "corporacions" (empreses, companyies, trusts, consorcis, etc.) són considerades "persones", amb drets humans inclosos. Per això la Disney (que nega drets de creació als seus treballadors) malda per defensar els drets de propietat intel·lectual "individual".
Hi ha també altres individualistes "de dretes" que, tot i negar l'existència d'una societat humana, sí parlen de "races" o de "nacions".
Pel mateix preu, podríem dir que no existeix l'individu. No és més que una suma de cèl·lules. O, similarment, que no existeix la cèl·lula, que no és més que un ensamblatge de molècules. Diríem, com Demòcrit, que "tot és àtoms o buit".
Epitaph for the eighties? 'there is no such thing as society'
"I think we've been through a period where too many
people have been given to understand that if they have a problem, it's the
government's job to cope with it. 'I have a problem, I'll get a grant.' 'I'm
homeless, the government must house me.' They're casting their problem on
society. And, you know, there is no such thing as society. There are individual
men and women, and there are families. And no government can do anything except
through people, and people must look to themselves first. It's our duty to look
after ourselves and then, also to look after our neighbour. People have got the
entitlements too much in mind, without the obligations. There's no such thing
as entitlement, unless someone has first met an obligation."
Prime minister Margaret Thatcher, talking to Women's Own
magazine, October 31 1987