L'article
152.2 de la Constitució espanyola de 1978 estableix: “ Una
vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius Estatuts
només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells
mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors
inscrits en els censos corresponents”. El
Tribunal Constitucional infringirà directament aquest article si
invalida una coma del text aprovat en referèndum pel poble català.
D'aquesta manera trencaran el jurament o promesa de respectar la Constitució que van fer al jurar
el càrrec.
Per aquesta raó el moviment sobiranista ha d'encapçalar la resposta contra la sentència del Tribunal Constitucional i ha d'utilitzar-la per deslegitimar el règim i l'Estat espanyol. Encara hi ha molts conciutadans que encara pateixen el síndrome d'Estocolm que els lliga emocionalment a l'Estat i al règim que els té segrestats. Com els judokes, hem d'aprofitar la força i els moviments dels nostres adversaris per fer-los caure. La única sortida és la independència i la única via per arribar-hi és la seva declaració unilateral. Aquesta estratègia exigeix la deslegitimació del duet Constitució-Estatut a la consciència de la majoria del poble català. La reacció a la sentència del Tribunal Constitucional ha de servir per aquesta finalitat.
Amb gran probabilitat la màxima institució de la constitució monàrquica destruirà l'article fonamental per Catalunya del text de 1978. Els articles 151 i 152 es van introduir a la Constitució de 1978 per guanyar el consentiment del poble català a la monarquia postfranquista. Tots els partits democràtics del nostre país s'havien aplegat al voltant de l'Assemblea de Catalunya. El seu tercer punt establia: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació” . El restabliment de la Generalitat i el retorn del President Terradelles i de la Generalitat a l'exili havia suposat la restauració de les institucions. Però calia també instaurar els “principis” de l'Estatut de 1932 i aquest havia estat aprovat en referèndum. Amb aquell compromís històric els representants de Catalunya, constituïts en Assemblea de Parlamentaris, no podien acceptar una autonomia atorgada com la que configuren els articles 143 i següents de la Constitució espanyola. La majoria del poble català va votar aquesta perquè contenia els articles 151 i 152. Si són eliminats “de facto”; si un Estatut aprovat en referèndum pot ser modificat “de facto” per un Tribunal controlat pel PP i el PSOE aleshores la Constitució no té el consentiment del poble català.
Contra la sentència s'apel·la a la unitat catalana. Aquesta crida és sempre poderosa. Els defensors-beneficiats de l'actual règim constitucional ja intenten desviar la ràbia popular contra el Partit Popular que ha presentat el primer recurs contra l'Estatut. Però amaguen que hi ha sis recursos més, un dels quals presentat pel “Defensor del Pueblo”. També intentaran aplegar el nostre poble en defensa de les competències de l'Estatut. Però ignoraran que la sentència ataca la clau de volta del tercer punt de l'Assemblea de Catalunya, la voluntat del poble català, el seu dret històric a l'autodeterminació.
Per tant el moviment sobiranista ha d'articular un lideratge alternatiu: la unitat de la societat civil al voltant de la defensa de la “voluntat” del poble català expressada en referèndum. Hem de despertar l'opinió pública catalana i fer-li veure que no estan en joc unes competències o un pròleg sinó l'essència de la democràcia: la voluntat del poble expressada a les urnes. De manera natural i ineluctable la “voluntat del poble català” xocarà contra la parella de fet que són la Constitució Espanyola i l'Estatut d'Autonomia.
No hi pot haver unitat catalana al voltant d'una defensa de l'Estatut encapçalada pel president Montilla. Perquè no garantirà la primacia de voluntat del nostre poble sobre la Constitució espanyola. El president Montilla només pot vindicar el règim monàrquic actual i la seva partitocràcia. La seva posició d'aparent fermesa és només una pantalla, una maniobra propagandística amb la vista posada a les properes eleccions. És la repetició de la jugada del desplegament publicitari a favor del nou sistema de finançament, amb les mateixes entitats subvencionades que li van donar suport aleshores.




