Ja se sap que no té res a veure el foc real amb les bales de fogueig, però l’afició tira fort. No havent –aquest any- passat fred amb majúscules per carreteres castellanes, no he pogut resistir la temptació d’agafar la moto a primera hora i anar a fer la volta per l’Empordanet.
Fa un matí grisot però la temperatura no és tan baixa com esperava. Els efectes psicològics del temporal de fred potser han estat els causants que en tot el camí no hagi trobat cap altre signe de vida motorista hivernal. No n’hi ha per tant : anant ben equipat es pot transitar perfectament per unes carreteres amb escassa circulació. No hi ha res com la primavera però ara els camps verdegen i als fils de telèfon, camí de
Recupero la riba del Ter i vaig de tornada. Quan m’acosto a Perdiguers (1) recordo que un bon company, en C., sempre em canta les excel·lències del pa que hi couen amb un forn de llenya i un pastat artesanal. Entro al poble i miro de buscar l’establiment pels carrers costeruts, amb la idea d’arribar a casa amb un pa de mig o una coca o uns llonguets al sarró, però no me’n surto. Veig una senyora que espolsa les estores a l’entrada de casa seva i m’hi paro.
- Bon dia, senyora. Busco la fleca. Oi que és per aquí ?
- Sí, és allà baix. Però vas malament. El diumenge no obren. Couen el pa el dissabte a la tarda i al vespre ja l’han despatxat tot. Ves a Sant Kevin (2), que hi ha un colmado que sempre és obert i tenen una màquina d’aquelles de coure pa congelat, com a les gasolineres.
Ah … el pa de les gasolineres ! Amb tanta moto i tanta parafernàlia, la bona senyora em deu haver vist amb cara de Ruta 66.
(1) i (2). Els noms d’aquests dos pobles són expressament falsificats. Si realment el pa de Perdiguers és una joia escassa (ja hi tornaré un altre dia), no és pas qüestió d’aixecar la llebre ni de donar pistes. Muts i a la gàbia.
