bielmamengual |
diumenge, 10 de gener de 2010 | 23:05h
Desbridat, amb les regnes amollades vaig. Amb amics al costat i esdeveniments cortremoladors alhora. Sempre la dualitat i la complexitat humanal!
He mirat molt de temps la neu, m'he embambat amb la neu, he pintat la neu, he fet paisatges de neu, he tocat la neu, he sentit la neu molt endins.
Per això he tornat a aquesta forma de rapinyar la realitat (com em deia X. l'altre vespre feliç), de rapinyar el món, que és escriure. Escriure dels flocs de neu que cauen lents damunt els boscos, damunt els comellars, damunt els pujols, damunt els pobles, damunt la terra negra. Ombres blanques. Les ombres blanques de la neu.
I he rellegit els Dublinesos de Joyce. I he mirat fragments del film The dead de Huston que és una adaptació canònica, sensacional, única: materials que bullen de vida, de creiexement i de putrfacció, dinàmiques de la carn i l'esperit. Per això copii aquest monòleg final que xifra tot quan he viscut aquests darreres hores a consciència.
He mirat molt de temps la neu, m'he embambat amb la neu, he pintat la neu, he fet paisatges de neu, he tocat la neu, he sentit la neu molt endins.
Per això he tornat a aquesta forma de rapinyar la realitat (com em deia X. l'altre vespre feliç), de rapinyar el món, que és escriure. Escriure dels flocs de neu que cauen lents damunt els boscos, damunt els comellars, damunt els pujols, damunt els pobles, damunt la terra negra. Ombres blanques. Les ombres blanques de la neu.
I he rellegit els Dublinesos de Joyce. I he mirat fragments del film The dead de Huston que és una adaptació canònica, sensacional, única: materials que bullen de vida, de creiexement i de putrfacció, dinàmiques de la carn i l'esperit. Per això copii aquest monòleg final que xifra tot quan he viscut aquests darreres hores a consciència.
harmònic.
Curiosa lletra freda
I encara que hom sòl donar tot a la dona estimada encara que no veja recompensa. I la dona sòl ser un pou cego que no s'entera de res al igual que un xiquet.