IMATGE de LLIDIO FERNANDES
El cel parpelleja en instants de llum, capaços de fragmentar la foscor insistent. La nit assedegada allarga la seua presència per damunt de les gavines que dormisquegen ressagades. Quasi imperceptibles, la fi d’un dia agonitzant s’alça en el centre de la vida, succeïx, s'erigix en realitat al fons d'una cortina negra.
Els cossos constel·lats, com a flors de matèria infinita, es freguen abans que l'alba accelere el seu galop simbòlic.
La nit es desplega.
És, de nou, un adjectiu inequívoc en què dansa el planeta. La nit, un silenci fet d'hores que s'enllacen, camina cap al costat en què l'univers s'amaga després d'una solc de sons que la vesprada ha murmurat.
La nit es desplega.
El meu cos, una vegada més, s'abraça a ella per a trobar, en el seu centre més blanc, la blanca llum que només tenen els somnis...
i només el dia pot ser clar i blanc.