Recorden la barbàrie?
No l'he pogut oblidar.
Ell tampoc.
I el botxí encara menys,
gràcies al feisbuc...
I el botxí encara menys,
gràcies al feisbuc...
Un email més, cada dia en rebo. Denúncies que ja sovint ni miro per no fer-me mala sang, i perquè el meu nivell de saturació patidora-solidària (pels humans i pels animals, encara que a voltes és difícil saber qui és qui) ha arribat a un límit que no convé sobrepassar.
Tot i així hi col·laboro, quan puc i dintre de les meves possibilitats, i sempre mantenint certa distància per protegir-me de l'horror i la desesperació, per tal de no caure-hi, com fan molts. I perquè quan són tants els fronts de batalla oberts, les ferides de guerra cada vegada triguen més en curar. És una sort i una condemna l'excés de sensibilitat per la desgràcia aliena...
Tot i així hi col·laboro, quan puc i dintre de les meves possibilitats, i sempre mantenint certa distància per protegir-me de l'horror i la desesperació, per tal de no caure-hi, com fan molts. I perquè quan són tants els fronts de batalla oberts, les ferides de guerra cada vegada triguen més en curar. És una sort i una condemna l'excés de sensibilitat per la desgràcia aliena...
Però, ves per on, n'obro un, aparentment "normal" -sense assumpte- renviat per una amiga de confiança. No sé per quina estranya raó o
impuls me'l miro el vídeo.
Atònita, no puc creure-ho; i ingénua, com si fos una pel·lícula i no un fet real, espero que al final sigui només una broma i que acabi bé. Però no, cap broma. Suposo que és el que tenen aquestes xarxes de vídeos: les imatges ja no són una exclusiva del cel·lulòide ni de la ficció televisiva. No, ara qualsevol imbècil pot editar i distribuir qualsevol cosa, i els límits entre la realitat i la ficció es desdibuixen, i l'espectador, confús, reacciona de manera ambigüa, consumint realitat com si fos una pel·lícula de cutreficció.
Atònita, no puc creure-ho; i ingénua, com si fos una pel·lícula i no un fet real, espero que al final sigui només una broma i que acabi bé. Però no, cap broma. Suposo que és el que tenen aquestes xarxes de vídeos: les imatges ja no són una exclusiva del cel·lulòide ni de la ficció televisiva. No, ara qualsevol imbècil pot editar i distribuir qualsevol cosa, i els límits entre la realitat i la ficció es desdibuixen, i l'espectador, confús, reacciona de manera ambigüa, consumint realitat com si fos una pel·lícula de cutreficció.
El
cas es que ho veig tot assistint horroritzada al cruel espectacle.
Ho tanco corrents, l'impacte és tan fort que em quedo fora de joc durant uns minuts, impotent, amb un nus al coll. No sóc capaç ni de tornar a mirar la pantalla de l'ordinador. Un sentiment
de culpa i de complicitat m'invaeix, en sóc còmplice per haver fet
allò que aquell desgraciat volia: veure'l.
La
cara del gosset i els seus ulls que semblen buscar-me més enllà de la càmera, la mirada confiada i innocent cap al seu botxí, aquella expressió seva tan tendre tot ignorant el que passaria finalment, i els
seus crits udolant de dolor; se'm claven al cervell, repicant, feridors, com
un martell.
Indignada escric al blcoc per alliberar la ràbia, tota conscient que no es pot fer gaire cosa. Només expressar la meva indignació públicament, com si demanés perdó per la meva impotència: un email amb només un vídeo sens data (o potser ni m'hi he fixat) sense cap referència, unes imatges sortides del no res. Impossible d'identificar. Potser és actual o potser de fa temps. Impotència i més impotència.
Intento no pensar-hi, esborrar-ho de la ment, imaginar que no és veritat per fugir del dolor que em provoca, dolor per aquest i per tants d'altres dels que no en sabrem mai. Tot fent inútil allò de "ojos que no ven"... perquè sí que ho he vist.
Per sort -i per casualitat mentre busco a la xarxa per documentar un apunt al bloc- i com si fos una dispensa papal pel meu pecat d'impotència, em trobo amb això. Fins i tot havien donat la notícia a Tele5, però fa temps que li faig boicot (mig voluntari i mig obligat, que el meu televisor li té intolerància i li fa mal als circuïts) i no me n'havia assabentat.
Alleujada i mig confusa m'ho miro amb un "no sé que, que qué sé yo". Afortunadament, molta gent va tenir l'estòmac que em va faltar a mi per veure més d'una vegada el vídeo tot mirant d'identificar el culpable, fent-lo circular, i ajudant a enxampar al maltractador amb a les mateixes xarxes amb les que aquell idiota va voler enaltir la seva "proeça" barbara o -com diu algú- la hazaña gloriosa de un poderoso ser de leyenda... el Homo stúpidus
Potser sigui veritat que aquestes xarxes socials i la globalització de les comunicacions cibernàutiques porten un poderós virus social, un virus que fa esperonar l'egòlatra vanitat macabra d'uns quants (o d'uns "molts") sonats (la sociopatia molt sovint comença amb "l'animalopatia") que volen gaudir dels seus 15 minuts de fama a costa del patiment alié (i sovint dels més indefensos).
Però com tot virus, duu -en si mateix- el propi antídot. L'escopeta se li ha tornat i ha resultat essent: el caçador caçat. Sincerament, que le j... (uzguen)
-----
[La foto és del gosset recuperant-se...]
Indignada escric al blcoc per alliberar la ràbia, tota conscient que no es pot fer gaire cosa. Només expressar la meva indignació públicament, com si demanés perdó per la meva impotència: un email amb només un vídeo sens data (o potser ni m'hi he fixat) sense cap referència, unes imatges sortides del no res. Impossible d'identificar. Potser és actual o potser de fa temps. Impotència i més impotència.
Intento no pensar-hi, esborrar-ho de la ment, imaginar que no és veritat per fugir del dolor que em provoca, dolor per aquest i per tants d'altres dels que no en sabrem mai. Tot fent inútil allò de "ojos que no ven"... perquè sí que ho he vist.
Per sort -i per casualitat mentre busco a la xarxa per documentar un apunt al bloc- i com si fos una dispensa papal pel meu pecat d'impotència, em trobo amb això. Fins i tot havien donat la notícia a Tele5, però fa temps que li faig boicot (mig voluntari i mig obligat, que el meu televisor li té intolerància i li fa mal als circuïts) i no me n'havia assabentat.
Alleujada i mig confusa m'ho miro amb un "no sé que, que qué sé yo". Afortunadament, molta gent va tenir l'estòmac que em va faltar a mi per veure més d'una vegada el vídeo tot mirant d'identificar el culpable, fent-lo circular, i ajudant a enxampar al maltractador amb a les mateixes xarxes amb les que aquell idiota va voler enaltir la seva "proeça" barbara o -com diu algú- la hazaña gloriosa de un poderoso ser de leyenda... el Homo stúpidus
Potser sigui veritat que aquestes xarxes socials i la globalització de les comunicacions cibernàutiques porten un poderós virus social, un virus que fa esperonar l'egòlatra vanitat macabra d'uns quants (o d'uns "molts") sonats (la sociopatia molt sovint comença amb "l'animalopatia") que volen gaudir dels seus 15 minuts de fama a costa del patiment alié (i sovint dels més indefensos).
Però com tot virus, duu -en si mateix- el propi antídot. L'escopeta se li ha tornat i ha resultat essent: el caçador caçat. Sincerament, que le j... (uzguen)
-----
[La foto és del gosset recuperant-se...]
