El líder de Can ERC, pensa que l'augment de la sensibilitat independentista o sobiranista, es deu al pacte entre els d'esquerra i els socialistes del PSOE. Una apreciació realista, però que és com un ganivet de doble fulla.
Que la sensibilitat sobiranista amb l'arribada del Tripartit al poder de Catalunya ha augmentat, és una realitat que només ignora el propi Tripartit. Ara, els motius d'aquest augment no estan precisament en......
el fet de que els de Can ERC estiguin al Govern, i des de aquesta posició hagin afavorit l'independentisme a Catalunya. Més aviat, l'augment del sobiranisme es deu al que no ha fet ERC des del Govern, o al que ha fet i no hauria d' haver fet.
El Tripartit i ERC, el que han fet ha estat augmentar la frustració nacional, la desafecció envers la política i els nostres polítics, i també envers España. Amb l'ajuda inestimable dels de Can PP, i sobre tot del Govern amic del PSOE i el President ZP, de Madrid. I aquí neix, i no en ERC, l'augment del sobiranisme a Catalunya.
Per tant, els de Can ERC no són els promotors de la pujada del sobiranisme, doncs en realitat són només una part dels culpables. I aquest, paradoxalment, si que és el gran mèrit que tenen. Però les medalles al valor no es donen als culpables, en tot cas s'els hauria d'agrair la seva incompetència. Cosa però, que tampoc se sol fer.
És veritat que les frustracions són una mala companyia, sobretot si és un mateix que la porta a dins. Però, si existeix una frustració nacional, un independentista (català) la pot tenir o l'hauria de tenir igual amb el senyor Montilla que amb el senyor Pujol -o Mas-, perquè per damunt de l'acció de govern hi ha la forma d'estat, que és la mateixa durant el darrer quart de segle. Potser sí que amb el senyor Mas la frustració s'hauria edulcorat.
ERC podia (amb els resultats obtinguts) fer tres coses, bàsicament: la primera era no fer res (passar a l'oposició), que alguns creuen -equivocadament penso jo- que hagués consolidat la força i els suports... però sense fer res???); la segona era pactar amb la primera força política del país i restar subsumit a la seva faldilla en l'hàbil i meritòria -ull, també positiva i constructiva però quasi esgotada- ficció de país (del president Pujol); i la tercera era fer el que ha fet, és a dir, donar suport als grups polítics anomenats federalistes o confederalistes catalans per tal d'intentar accelerar l'autonomia cap a la federació/confederació (com a primer pas cap a la independència).
Clar que, fer visible que la Constitució actual només ens permet decorats i que són això, només decorats que tot i que poden ser aprofitats per bons actors (com el president Pujol i sense cap ni un ànim pejoratiu) i donar (falsa) tranquilitat a part de la població de Catalunya, especialment la que era nacionalista però no independentista. Jo penso -humilment- que fer la prova que l'Estat espanyol ni ens deixa (però ull) ni ens deixava ser nació, és un mèrit o demèrit que entenc que qualsevol independentista accepta de molt bon grat.
Perquè s'enten que els independentistes anem més enllà al menys que alguns nacionalistes i no ens conformem amb dir i repetir nació, també volem el reconeixement jurídic de la nació, és a dir, l'Estat Català.
"no hauria d'haver fet" correcte
Un dels eixos de la política d' en Pujol era la Catalanitat,aconseguir que la societat catalana se sentís catalana i fos catalana, és catalanitzés,cadascú aaseva manera però que fós un sól poble.
Perque de l' altre manera ens podem trobar com Irlanda ,molta independència però tots parlant anglés, o cm França amb un gran estat però sese nació.