Aquesta tarda he rebut un d'aquells e-mails que no voldries rebre. El meu homònim de la Delegació del Centre (Madrid i Rodalies), s'acomiadat de nosaltres perqué l'havien despaxa't. No es el primer ni serà l'últim que acomiadin d'una feina, i menys en aquests anys de crisi que ens ha tocat viure, on el treball per a tercers es un bé escàs. Peró, el que ha motivat que em sentés davant de l'ordinador per escriuré una reflexió, o una opinió reflexionada, tant se val, ha estat el que deia l'e-mail.
En la seva carta de comiat, lògicament escrita des del dolor i el ressentiment per les formes.Deia, que durant tots aquests anys havia estat un treballador lleial, que havia resolt més problemes que donar-ne, que en x anys només havia estat de baixa durant 10 dies i per accident mentre treballava. En definitiva,que ha demostrat amb escreix que era un home de la casa, etc... . Amb tots aquests arguments en el seu haver ( i en puc donar fe de que son certs), no mereixia que el fotessin al carrer. I tindria raó..., si ell no fos el que jo anomeno un aconseguidor.
Per a mi, des de fa temps les feines es divideixen en dos grans grups; els que els hi paguen per fer, i el que ens paguen per aconseguir, digueu-me simplista. En el primer grup estarien, per posar exemples que expliquin el que vull dir; controllers, guionistes, tècnics, Enginyers, Infermeres, metges etc... Son els que se'ls contracta per que FACIN una feina, evidentment bé, i si voleu, molt bé, excepcionalment bé,etc... I d'altres que ens paguen per aconseguir; vendes, audiències, matèria primera, productes, etc... . Les dos son creatives, una depén de l'altre i per tant les dos son igual d'importants i necessàries. Llavors, on rau la diferéncia? doncs en que els que FAN bé la seva feina, se'ls valora per aixó mateix, pel que fan. En els que ens dediquem a aconseguir se'ns valora pel que aconseguim, no importa com - sempre dins d'uns límits- mentre ho aconseguim.
L'altre diferencia, es que els que aconseguim, cada any comencem de zero, tant se val el que hagis aconseguit, tant se val que hagis estat el que més ha aconseguit. L'any que no aconsegueixes els mínims demanats, al carrer, i ha de ser així. En canvi els que fan, sempre se'ls hi té en compte el que han fet, i ha de ser així.
Qué vull dir amb tota aquesta parrafada, doncs que cal triar bé a quin costat vols estar, perqué si tries el del aconseguidor has de saber que només valen els teus resultats d'avui i màxim de demà, aquest es el preu que has de pagar per fruir de les petites victòries diàries. Tot el demes no compte, amic meu.
josepselva |
dimecres, 13 de gener de 2010 | 15:40h
No crec que la distinció sigui tan radical, la feina sigui quina sigui és justifica per la creativitat, dita ara innovació (oposada a la monotonía). Altra cosa és la monotonía, que no cal confondre amb la eficiència. Hi ha qui no suporta la feina monòtona, i no necessàriament és creatiu, però no hi ha creatiu monòton. La diferencia, per a mi, és que en el cas de la feina on nomès valen els resultats, feina i resultats són una sola cosa, mentre que la feina de fer sempre te un resultat.
Aquesta tarda he rebut un d'aquells e-mails que no voldries rebre. El meu homònim de la Delegació del Centre (Madrid i Rodalies), s'acomiadat de nosaltres perqué l'havien despaxa't. No es el primer ni serà l'últim que acomiadin d'una feina, i menys en aquests anys de crisi que ens ha tocat viure, on el treball per a tercers es un bé escàs. Peró, el que ha motivat que em sentés davant de l'ordinador per escriuré una reflexió, o una opinió reflexionada, tant se val, ha estat el que deia l'e-mail.
Hi ha qui no suporta la feina monòtona, i no necessàriament és creatiu, però no hi ha creatiu monòton.
La diferencia, per a mi, és que en el cas de la feina on nomès valen els resultats, feina i resultats són una sola cosa, mentre que la feina de fer sempre te un resultat.