Algunes
veus ens diuen que el conte viu una revifalla i que lectors i editors
reconsideren la seva funció dins el dia a dia de la literatura. Però aquesta
opinió és, si més no, dubtosa.
Quan
Quim Monzó va commocionar les bases d’una narrativa especialment ancorada en el
passat i el van seguir una bona colla d’escriptors amb històries curtes que
se’ns quedaven clavades a la gola, per la seva oportunitat i pel 
seu esperit
trencador, el conte gaudia d’un prestigi que no sé si ara se li dispensa.
I
l’errada és majúscula a la vista dels narradors que, sigui a través d’una
editorial puntera o d’altres més modestes, ens van mostrant la seva obra.
Un
dels casos més evidents és el de Lluís Freixas que en un recull pensat i
treballat com potser ja no ho fan molts escriptors ens ofereix les seves
històries, subjugant-nos amb el joc d’estètica i passions que, al capdavall, és
l’essència de la literatura. El poètic i a la vegada precís pròleg de Miquel
Pairolí ens introdueix aquestes narracions que adopten formes diverses; com ara
la d’un dietari en l’excel·lent conte que dóna títol al llibre. Pairolí ens
avança que el “discurs moral” de l’autor té un sentit “concret i inequívoc” i,
el més important segons la meva manera de veure-ho, Freixas l’interpreta a
través dels seus personatges i “d’instruments literaris de so molt contrastat”...
Pairolí
no fa sinó desvelar-nos la fòrmula màgica de la literatura en un moment
difícil, quan els personatges, el diàleg, l’acció primen sobre aquelles bases
que conformen la millor literatura. La literatura respon als mecanismes interns
del llenguatge, de la capacitat de l’autor per crear aquestes aliances, si no
és així, no respon.
Camins particulars és un llibre que segueix
la línia directa que en aquests temps ens porta a la perplexitat. Acostumat a
la recerca, fins i tot a les situacions més extremes, l’ésser humà s’enfronta a
l’absurd quotidià i, sovint, ho fa amb l’humor i la ironia necessàries perquè
les conclusions no siguin del tot decebedores, per trobar un camí encara que
sigui individual, “particular”, en la seva existència.
Freixas
té molt clares les teories que ens ha deixat la tradició i les aprofita amb
escreix. Els seus contes esdevenen rodons encara que de vegades els comenci in media res, però també quan fa servir
recursos que podrien semblar obsolets. El conte “Camins particulars”, aquests
moments d’un escriptor alcohòlic que es van desgranant en forma de dietari,
esdevé una bona mostra d’una ambició que no es queda només en la recerca de
l’estructura perfecta. Però no oblidem altres, com ara “Corresponsal” o
“Anestèsia”, històries tan aconseguides que ens tornen a posar el gènere damunt
la taula, que ens obliguen a considerar de nou els contes com una lectura
possible, com un gaudi necessari.
Camins particulars té doncs un bon pols
narratiu, idees i una escriptura treballada i sucosa, d’aquelles que no sempre
trobem a llibres plens de grans propostes. Llegir a Freixas és gairebé un
exercici de rebel·lia, com netejar l’ànima de paraules superflues.
X. R. Trigo
__________________________
Lluís Freixas
Mascort, Camins particulars, Girona,
Accent Editorial, 2009.
(Publicat al Serra d’Or)
el que dius de l'amic Lluís és més que encertat. El seu llibre conté un hàlit d'aquells que ens convé. Que visqui la paraula i l'esperit lliure.
Una abraçada.