Arran de la publicació de Les barbaritats de Fèlix Millet (Ara Llibres), m'adono que el saquejador del Palau de la Música Catalana provoca ràbia i admiració segons el tipus de gent. La més llatina, per dir-ho ràpid, arriba a la conclusió que si van permetre que Millet cometés l'espoli multimilionari, ben fet que va fer. "Escolta, jo en el seu lloc hauria fet el mateix. Ara que li vagin al darrere." La gent més assenyada, en canvi, veu Millet com un personatge menyspreable. És el nostre Bernard Madoff, Mariano Rubio o Luis Roldán. Ja trigàvem a tenir-ne un, d'aquests.
Com que la instrucció judicial del cas no es caracteritza precisament per la seva exemplaritat, començant per la lentitud del jutge Juli Solaz, la ràbia que provoca Millet augmenta. El ciutadà del carrer no entén -i hi ha enquestes que ho corroboren- que l'expresident de l'Orfeó i del Palau segueixi a casa com si aquí no hagués passat res. Sobretot perquè la magnitud de la tragèdia va dels 20 a 30 milions d'euros, i els que puguin sortir en el futur. En temps de crisi i mentre Catalunya pateix l'atur amb més cruesa que Espanya, el cas resulta encara més esfereïdor. I es multiplica la mania contra Millet i el que representa.
La seva defensa, conscient d'això, li va retirar la corbata des del primer moment, i el va fer aparèixer amb una americana tronada. Aquest dilluns, primer de mes, havia de comparèixer al jutjat perquè tots veiéssim que ell i Jordi Montull no havien fotut el camp a l'altra punta del planeta. I l'home se'ns presenta amb una barbota que pretén fer llàstima. "Pobre home", dirà algú. L'estratègia és pràcticament idèntica a la d'Augusto Pinochet, segons apunta amb encert el blogaire Albert Medrán. Recordaran que Garzón va cridar a declarar Pinochet el 1998, quan l'expresident xilè es trobava a Londres per suposats motius de salut. L'any 2000, quan Pinochet va tornar a Xile havent esquivat la justícia, la imatge insultant va ser la del vell dictador alçant-se de la cadira de rodes i caminant per la pista de l'aeroport feliç com un gínjol. Se li va passar la malaltia de cop.
L'estratègia de Millet és idèntica. Deixar-se barba per tapar les barbaritats.
I això dels 20 milions ja ho veurem al judici que aquests de l' auditoria van escombrar cap a casa del que els pagava.