Resulta inversemblant que, en una època tan tèrbola, un dels pocs referents públics dignes d'admiració vingui d'un món tan poc real com el futbol d'elit. Però, com ells diuen, "el futbol és futbol".
Feliç aniversari, senyor Guardiola
Des que em vaig assabentar que el Josep Guardiola fa anys el divuit de gener igual com jo, no em sap tan greu acostar-me a l’espina de l’aniversari. Ni que ell s’acosti als quaranta més consagrat que la primavera i jo frisi els cinquanta més tardoral que una fulla seca.
Tinc per norma no parlar de futbol per un pilot de motius: cobren massa, s’ho creuen massa i en parlen massa, perquè entre tots hi donem massa importància. I avui, de fet, tampoc no en diré res, de futbol, perquè només vull parlar d’una persona que s’hi dedica i no de l’esport en si. Potser he d’aclarir, això sí, que veure el Barça m’agrada molt i quan s’hi apliquen i juguen bonic encara més _ni que ocasionalment empatin o perdin. De manera que, durant un any i mig, des que el senyor Guardiola és l’entrenador del primer equip, he xalat com un nen, com mai en la vida. Tot i així, no han estat només les victòries i els títols (sis!) el que m’han dut a la paradoxa de tenir un referent (perquè “ídol” no m’escau) deu anys més jove que jo.
De l’actitud del Josep Guardiola enfront de la feina i del món, m’agrada tot el que en conec sense excepció. En primer lloc, perquè és la rel de l’arbre, per la humilitat. Us imagineu que les Sis Copes les hagués guanyat, per primera vegada a la història, segons quina mena d’entrenador? Mourinho? Schuster? Van Gaal? Quina por.
De la humilitat en ve el respecte sincer pel rival, la consciència de la dificultat de fer les coses no ja bé sinó de manera excel·lent, dia rere dia i partit rere partit, i més important encara la certesa de saber que l’excel·lència només es pot atènyer gràcies a aquest esforç tenaç, el treball constant i la preeminència del col·lectiu per sobre de tots els noms propis. En una època tèrbola en què els estafadors, els especuladors i els trepes proliferen escandalosament en el món de la política, l’economia i la cultura, que algú, un home senzill fill orgullós de Santpedor, sigui capaç de tocar el cel amb la punta del dits a còpia d’humilitat i esforç és un miracle laic que bisbes i manaires haurien de copiar al vol.
És per això que, quan el Barça guanya, ara tinc dues alegries vives i íntimes: la primera perquè és el meu equip, i la segona perquè em permet continuar confiant en el treball i l’autocrítica com el millor camí (en realitat, l’únic) per assolir fites importants. I per aportar un gra d’arena al desert fructífer de la humanitat.
Acabo, doncs, com he començat. Feliç aniversari, senyor Guardiola i moltes gràcies. I si pot ser, quan siguis gran i t’hagis atipat de pilota, fes un favor al nostre país i dedica’t a la política amb la mateixa rectitud, equanimitat i fermesa. Si sabés l’art de Miquel Martí Pol t’ho demanaria amb un poema, personal i èpic alhora.
