En tant que l’atur creix de com històricament mai havia succeït, i esdevé el principal problema de catalans (58,6%) i espanyols (79%) segons es constata en els baròmetres d’opinió del mes de desembre -Centre d’Estudis d’Opinió i Centro de Investigaciones Sociologicas- els governs ens parlen de la presidència espanyola de la UE, de les tropes a l’Afganistan, o de la falòrnia del traspàs dels trens de rodalies, de les esperances de futur o de l'unitat per la sentencia del Constitucional.
Arreu es palpa una preocupació pels problemes econòmics (Catalunya 23,3%- Espanya 47%) i poca gent confia en que l’avenir serà millor, els polítics tenen les quotes de popularitat més baixes i ja gaudeixen de la malfiança de tothom. I els líders sindicals no defensen els interessos dels treballadors, i miren cap un altre costat.
El discurs oficial ignora la realitat, diu en Carlos Elordi en un article d’opinió publicat a la secció la Roda del Periodico d’avui (07/01/10) (segueix)
CARLOS Elordi (7/1/2010
La catàstrofe econòmica espanyola s’aprofundeix i no sembla que ningú se n’adoni. Les xifres de l’atur registrat al desembre han estat demolidores: 60.000 desocupats s’han afegit a una llista que voreja els quatre milions. A més a més, els especialistes asseguren que l’EPA, l’indicador més fiable, dirà aviat que la xifra real està al voltant dels 4,5 milions.
Però els responsables polítics segueixen impertèrrits. Un altre mes, la portaveu del Ministeri de Treball ha intentat vanament infondre optimisme dient que la xifra del mes de desembre és menys dolenta que la del mateix mes de l’any passat. I un altre mes, el portaveu del PP s’ha delectat assegurant que tot és culpa del Govern. Amb un somriure a la boca.
El contrast amb el que passa més enllà de les nostres fronteres és escandalós. L’atur, que està en el 10%, és el problema central de la realitat política i social dels EUA, la causa principal dels problemes de Barack Obama. Amb taxes similars o inferiors, la desocupació tenalla la vida política de la majoria de països europeus.
La premsa francesa i la britànica s’ocupen obsessivament de l’estat dels més perjudicats, dels nous pobres. Aquí hi ha gairebé 1.100.000 aturats que no reben cap mena de subsidi. I cap portaveu governamental ha dit què farà amb ells. Del drama que explica Càrites sobre aquesta gent no se’n parla a les Corts.
El discurs oficial ignora la realitat. No només la que diu que l’atur segueix creixent i que ja comença a afectar el nucli dur de l’economia, l’ocupació fixa, les empreses solvents, sinó la de les previsions més consolidades entre els experts. Que no veuen cap recuperació econòmica sòlida ni a curt ni a mitjà termini. Ni aquí, ni a Europa, ni als EUA. És més, alguns no descarten una altra estacada recessiva i, fins i tot, una nova crisi financera. El pitjor és que no hi ha cap indici que les coses hagin de canviar. Que el Govern i l’oposició surtin de la seva torre de vidre. Perquè sembla que estiguin convençuts que l’Espanya que no ho passa malament, els rics i els menys rics, no demana més. Però, ¿això serà
sempre així?
