Em balla pel cap aquests dies de festes perquè estimem tant els nostres, perquè tenim tan inflamat el nostre sentit de pertinença al nostre poble, perquè destinem tantes i tantes hores a una causa no tangible com és la llibertat del “nosaltres”: els catalans i les catalanes.
Em pregunto perquè milers i milers de voluntaris dediquem tantes i tantes hores a organitzar els preludis del referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya. A insistir, peti qui peti, amb al repiqueig dels tambors que anuncien la darrera batalla democràtica per la llibertat.
I rellegeixo, cercant resposta, els pensaments d’un filòsof gens sospitós de tendenciós nacionalista que ha cuit a foc lent les seves reflexions sobre la identitat i el sentit de pertinença; Xavier Rubert de Ventós.
1. L’home s’organitza en grups humans per necessitat.
“Hi ha una incompetència, diguem-ne natural, que va dur l’home primer a aplegar-se i després a explicar-se: la unió dels dèbils. Armat d’unes bones grapes i urpes, deia Darwin, mai no s’hauria fet un animal social."
2. L’home s’organitza en grups humans diferents.
“Les condicions distintes i variables -geogràfiques, climàtiques...- que l’home es va trobar allà on era van fer aplegar-lo de forma distinta i variable en grups humans, en pobles, que es van diferenciar.”
3. Llavors, el cos social, el poble, genera una cultura per sobreviure: aquells coneixements i experiències acumulades de generació en generació que aprenem de la família i del poble que ens ajuden a comprendre el món i a sobreviure.
“La cultura i les manifestacions culturals que genera el cos social – llengua, hàbits, gustos, creences, valors- ens subministren una informació que ens ajuda a sobreviure i a comprendre el món, els seus perills i com afrontar-los. Cada condició distinta i variable ha creat una diferent cultura, una diferent forma de sobreviure i d’adaptació al món.”
4. L’agraïment i l’estima cap a aquest cos social, cap a aquest poble que ens permet sobreviure en un món incert esdevé infinita.
“Com pot estranyar-nos que aquesta dependència de la cultura per sobreviure, que aquest sentit de pertinença i d’agraïment al poble que la genera, esdevingui addictiva? Quelcom que necessitem per sentir-nos persona?”. “Reafirma Koester, que l’aspecte més definitori de l’ésser humà és la seva capacitat per a identificar-se amb un grup, cosa que sovint el fa indiferent a la raó i a l’interès personal”.
La cultura ens dóna la vida que podrem viure, per contra la no-cultura ens porta a la mort com a persones humanes. La cultura és territori, economia, tradicions, llengua, valors, vida!. No perdre allò que ens dóna i ens explica la vida és el que volem. Per deixar vida als nostres fills, per això lluitem.
2M’ha agradat el seguit de reflexions que fas i les cites amb que les sostens. Penso que són certes i que és bo analitzar el perquè som i actuem d’una determinada manera. Potser caldria també analitzar i reflexionar sobre la necessitat de conquesta i sotmetiment d’aquelles persones o grups de persones ( pobles, estats, països) a qui es considera inferior o tant sols més feble i per tant menyspreable, que s’ha donat al llarg de tota la historia. Segurament, estirant d’aquest fil, prendríem consciencia de que ens passa amb Espanya.