Directament, potser vam parlar dues o tres vegades a tot estirar. Havia de ser a la força al Centre de Lectura de Reus. No en recordo els perquès. La seva figura prima, despistada, va passejar per les estances d'aquella casa, tota la vida, fins a arribar a ser-ne el president.
Tinc ara a les mans, una nota manuscrita que em va fer arribar. En un article que havia publicat a la Revista del Centre, jo corregia l'atribució que ell havia donat al llibre sobre la història d'aquesta entitat, d'una conferència donada a la mateixa casa feta pel meu besavi, quan en realitat l'havia donat el meu avi. Compartien nom i cognom, d'aquí la confusió. Vaig trobar que era un gest que algú de la seva vàlua, es dignés a agrair aquella fotesa.
Coincidíem, també, quan jo encara vivia a Reus, a les sessions del Cineclub del divendres a la nit, al mateix Centre, i a nombroses representacions de teatre, ja fos al Fortuny o al Bartrina.
Pere Anguera era un home respectat. Un intel·lectual del màxim nivell. Va decidir viure a Reus i per Reus. La seva obra historiogràfica no pot deslligar-se de la seva activitat cívica. Per la seva ciutat i pel seu país. Des del mateix Centre, no cal dir-ho, des de la militància al PSAN als anys setanta i des de la voluntat de no fer de la seva obra, alguna cosa apte només per ser engolida per la pols.
El seu activisme era ferm i decidit. Sense concessions. Em consta que sempre que se'l cridava o necessitava, responia. Recordo brillants articles on defensava que, gràcies a les classes populars, després del Decret de Nova Planta, el català havia tingut continuïtat davant la deserció de les classes altes que s'havien passat a la llengua de l'ocupant. Els seus bitllets quinzenals al Punt sempre contenien, tot i el reduït espai, aquella espurna viva de la lucidesa sàvia, molt sàvia.
Reconegut per la seva ciutat en aquests darrers mesos, ja molt avançada la malaltia que ha pogut amb ell amb només 56 anys, la nova biblioteca pública, portarà el seu nom. Un bell gest que m'imagino que li degué fer molta il·lusió.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
