En aquest espai hi podreu llegir,
ordenades cronològicament i
classificades per tema, reflexions
breus de Josep-Maria Terricabras
sobre qüestions d'actualitat.
El Matarranya és una comarca situada al sud de la franja catalanòfona de l'Aragó, fronterera amb Catalunya -la Terra Alta, el Baix Ebre i el Montsià-, el País Valencià -els Ports i el Baix Maestrat- i el Baix Aragó.
Els seus dos rius principals són el Guadalop a ponent i el Matarranya al centre, ambdós afiuents de l'Ebre.
Es conegut que les terceres generacions familiars tenen la tendencia a lapidar el patrimoni familiar. Diuen que la primera generació adquireix un bé, els fills el conserven i els nets, se’l venen.
Això es podria interpretar de les famílies aristocràtiques catalanes, com la familia Bernat antiga propietari de Chupa-Chups, venuda a una multinacional italiana. De fet, les terceres generacions no disposen del sentit de responsabilitat i de l’esforç per aconquerir una fita i un patrimoni i tendeixen a voler viure la vida com diria la cançó dels pep-famosos Coldplay. La generació que no ha madurat.
Els Millet, lluny de la distancia que pot representar els propis bens patrimonials, es tracta d’una familia altament considerada a la societat catalana. L’avi Millet, compositor i fundador de l’Orfeó Català, es moriria de vergonya en veure com en Fèlix Millet s’ha omplert les butxaques i de quina manera. L’avi Millet, al costat d’en Amadeu Vives va fundar l’Orfeó i ens va deixar un llegat patriota en composar “El Cant de la Senyera” sobre un poema d’en Joan Maragall, com a himne del propi Orfeó. La cosa va d’avis. Perquè serà?. Resultar curiós que dos intel·lectes catalans de finals del segle XIX tinguin aquest vincle amb la seva tercera o quarta generació. Els Millets i els Maragall, dues de les famílies consagrades a la Catalunya aristocràtica. Uns cap els convergents i l’altre cap els socialistes.
Des del setembre passat en que es va destapar el cas, resulta extremadament curiós com s’ha parlat molt poc. Tothom té el seu nom a la memòria, però els mitjans de comunicació no en parlen gaire i el temps passa. Perquè?. A qui interessa adormir aquest assumpte?. Segons les noticies publicades a diferents mitjans de comunicació, des del 2003 es tenien sospites de que existien irregularitats en la gestió d’aquest senyor davant de l’Orfeó Català. Perquè es protegeix l’ imatge d’aquest home quan surt per la porta del darrera desprès de l’escorcoll?. Les companyies Renta Catalana, Agrupació Mutua i ara Orfeó Català i Palau de la Música s’han relacionat a la vida d’en Fèlix Millet com a responsable d’elles i per a poder arribar a ocupar càrrecs d’aquesta mena, algú ha fet valdre la seva condició político-social per a enarborar la candidatura Millet i les seves vàlues directives. Vàlues que des de l’any 1984 resulten com a mínim poc clares i denoten un tuf sucarrimat d’elevades dimensions. Un home que ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi i properament devia rebre la medalla d’or de la ciutat de Barcelona, no pot passar silenciosament com si res, davant de tothom, sense deixar polvorera al seu pas.
Algú es pot arribar a creure que aquest majúscul engany ha passat de forma inadvertida per a tots?. Quan s’atorguen aquestes importantíssimes subvencions i aportacions publiques, ningú fa un seguiment del tot plegat?. Jo no m’ho crec, digueu-me paranoic com diria aquell…..
