Els editors, des d’aleshores, han tingut la gentilesa d’enviar-me altres números de la revista, i tot i que no em sol sobrar massa temps per llegir, he de dir que alguns dels articles publicats m’han fet pensar molt, he après força coses, i en alguns casos ha servit per absorvir alguna influència. Bé, això és tot el que es pot demanar a una revista de pensament, no és així?

Aquests darrers dies, i després de llegir-me la majoria dels articles del darrer número he meditat sobre l’originalitat del pensament polític català. Malgrat que la política i els polítics són criticables (i jo sóc dels primers a censurar-los) hem d’admetre que tant en l’esquerra com en la dreta nacionalistes catalana existeix un consistent pluralisme ideològic i una absència d’apriorismes que fan, per exemple, que des d’ERC fins a CiU sigui difícil detectar dogmatismes. Això no és cap novetat, les ideologies que més han arrelat al país al segle anterior han estat l’anarquisme, el republicanisme i les versions heterodoxes del comunisme (a banda d’una mena de carlisme-pairalisme), que tenen en comú una gran ductilitat programàtica i una cosmovisió flexible sobre la realitat. Tot plegat, ha generat i genera idees fresques (capaces per exemple d’iniciatives com les dels referèndums independentistes o l’Assemblea de Catalunya) no exemptes de contradiccions.

El número 10 d’Eines resumeix força aquesta darrera afirmació. El monogràfic “L’esquerra davant el mirall” hauria de descriure la situació jacent en el divan del psicoanalista a una esquerra que viu una crisi de personalitat, una autèntica depressió col·lectiva que l’impedeix pensar amb claredat i actuar en conseqüència. En certa mesura, el volum, amb veus sovint poc compatibles entre sí, analitza el desconcert de les esquerres entre la desorientació i la temptació de deixar-se arrossegar vers el costat fosc de la força neoliberal. És a dir, a comprendre les raons que han portat a molts votants a abstenir-se, a molts militants a recloure’s en la impotència, i a molts polítics professionals a lliurar-se, captius i desarmats, a un enemic superior que imposa una llibertat restrictiva per damunt de l’antiga aspiració igualitarista, i que han de pagar el preu de dissoldre els llaços de fraternitat social per obeir el déu del creixement econòmic. En certa mesura, i com a nota comú en el conjunt d’intervencions, es denuncia aquesta acceptació d’inferioritat ideològica davant la supèrbia de mitjans (especialment mediàtics i econòmics) d’un neoliberalisme rampant i autodestructiu. De fet, en l’actualitat, vivim en la paradoxa que, al vell continent europeu, mentre el neoliberalisme ja assolà el camp de la dreta (la democràcia cristiana mostra un silenci pecador contra la immoralitat del capitalisme desenfrenat), Angela Merkel sembla l’única amb una certa capacitat per resistir les embestides dels seus aliats governamentals, molt més que els socialdemòcrates europeus. Deu ser la influència del seu pare, pastor luterà, que encara pensa en termes morals.

Entrant en matèria, un article previ de Klaus-Jürgen Nagel, professor de ciència política a la UPF desmenteix el federalisme a Espanya, i la impossibilitat que mai s’arribi a implantar a l’estat per l’obstinada incapacitat hispànica de reconèixer les nacions com a subjectes de dret col·lectiu, com a entitats diferenciades. De fet, l’article és un exercici de realisme davant les temptacions federalistes d’alguns polítics catalans, car sense reconeixement i respecte mutu, la relació federal a Espanya, fonamentada en el sotmetiment de l’Espanya no castellana, fou impossible en el passat, ho és en el present, i, amb tota probabilitat, per la llei de la longue durée braudeliana, es mantindrà així si en el futur no es planten fronteres polítiques al Cinca. El segon article “Abstenció a Catalunya: una qüestió de marc cognitiu”, de Xavier Fernández i Jaume López, es tracta d’un treball sociològic, de caràcter tècnic sobre l’abstenció diferencial, on plantegen la hipòtesi que es tracta del marc cultural de referència el que marca la participació electoral. Simplificant molt, qui es considera més català que espanyol, amb major preocupació política, sol participar en major grau que aquell que es considera més espanyol que català.

Posteriorment, entrem en el moll del monogràfic. El primer article sobre aquesta qüestió “L’esquerra d’avui: de la ideologia al compromís amb la realitat”, de Francesc Codina es mostra crític amb l’esquerra “clàssica”, vinculada, a parer seu, als principis del socialisme i de la idea d’igualtat. Des d’un punt de vista personal, diríem que les idees d’aquest professor de la Universitat de Vic, mostrarien la tendència d’alguns sectors de l’esquerra a renunciar a les seves essències i a lliurar-se, mans enlaire, al capitalisme pur i dur, que tracta de vestir-se amb un llenguatge políticament correcte de l’estil “equitat i excel·lència”, cultura de l’esforç, retre comptes,… Més que capitalisme amb rostre humà, desigualitarisme amb molta barra.

Precisament el següent article “Com sortirà l’esquerra europea de la crisi”, d’Ernst Hillebrand, atribueix la crisi de l’esquerra a aquesta facilitat que moltes organitzacions polítiques han tingut d’enterrar els seus principis ètics per adaptar-los a la lògica d’un benefici repartit de manera molt injusta. Si una ideologia traeix els seus principis i a aquells sectors socials que els sostenien, quina confiança pot restar? Repensar la socialdemocràcia, quan aquesta no ha deixat de pervertir les idees amb la seva acció, no sembla un exercici amb gaire futur. La intervenció és clara i crítica. I a parer meu, representa una anàlisi clarivident que hauria d’alertar els polítics sobre els perills de prostituir les idees enfront a un presumpte realisme força irreal. Hi ha altres reflexions interessants d’aquest intel·lectual alemany, com ara el paper de la immigració com a involuntari agent destructor del concepte de solidaritat de classe, un paper exercit tradicionalment per la població afroamericana als Estats Units, i que provoca, per exemple, les resistències per aconseguir un sistema de seguretat social obligatori i universal. L’odi racial profund apareix en la superfície d’un llenguatge políticament correcte vers la incorrecció política.

Crítiques al paper de l’esquerra en aquests darrers anys també se’n troben a la intervenció del periodista Antoni Papell “Crisi i socialdemocràcia”. L’exemple de la tercera via (una via morta com jo mateix escrivia el 1998) del laborisme, o l’opció desreguladora dels socialistes espanyols, amb ministres d’economia fidels a l’aristocràcia financera franquista, han portat a la fallida ideològica i moral a la socialdemocràcia europea. Tanmateix, després de la implacable crítica, molt seriosa, queda llastrada per una certa ingenuïtat en l’apartat dels remeis; flexiseguretat danesa, el republicanisme tou de Philip Pettit,… A més, acata també la idea que l’estat del benestar era excessiu. Vejam! Si tolerem que la família del cap de l’estat pugui viure (molt bé) sense treballar, o que les famílies de les principals fortunes del país gaudeixin d’un gran benestar sense que hagin de contribuir amb el seu esforç personal a la col·lectivitat, és lícit aleshores, criticar a algú sense estudis, condemnat a la precarietat i la pobresa, a viure de la beneficiència social?

L’article de la sociòloga Emma Gómez; “l’esquerra davant l’abisme: reflexionant la globalització” fa una anàlisi de com el fenomen de la globalització ha desconcertat l’esquerra perquè ha acabat per qüestionar els seus esquemes i evidenciar les seves febleses.

El polític suec Juan Carlos Cebrián, a “el dilema del socialisme europeu i el ressorgiment de la socialdemocràcia als països nòrdics” fa un seguiment i anàlisi, força interessant” de política comparada sobre la diferent actuació de la socialdemocràcia escandinava, on d’una banda explica tècnicament el que literàriament denunciava Stieg Larsson a la seva trilogia Millenium (de nou la traïció als principis, més la passió per la desigualtat i la cobdícia que regna al cor de les tenebres humanes), així com les innovacions daneses (flexiseguretat) que han atret als nacionalistes catalans a esquerra i dreta. També ens ha il·lustrat del que passa quan un estat fonamentat en l’esperit comunitari i solidari com Islàndia es deixa arrossegar per les forces tèrboles del capitalisme.

Finalment, i pel que fa a la qüestió, hi ha una conversa intel·ligent a tres bandes entre Josep Ramoneda, Joan Manuel Tresserras i Arnau Albert, on, des del realisme polític, es lamenta la feblesa de les bones intencions respecte als veritables poders fàctics del capital i les finances. És la típica conversa sincera i en profunditat que revela la dimensió humana i intel·lectual d’alguns polítics (Tresserras em va impressionar). Tanmateix, em deixa un agre sabor quan veig confirmada la meva concepció sobre la impotència dels polítics respectes dels amos del món i del país. N’hi ha per escriure uns quants Milleniums.

Altres articles sobre finances ètiques, o sobre la situació xilena (exemple clar de com els amos del país impedeixen polítiques progressistes, tret que es provoqui una ruptura a la veneçolana) completen aquesta geografia dessoladora per on han de transitar les esquerres.

Finalment, volia destacar l’article fantàstic del meu col·lega Giovanni C. Cattini sobre la construcció del revisionisme històric a Espanya (fonamentalment, el fenomen Pío Moa i la capacitat de plagiar els propagandistes franquistes i embolicar-los amb una capa de modernitat). M’ha agradat molt perquè completa molt la meva visió sobre com, a partir dels anys noranta, s’esgota el mite fundacional de la Transició, i mentre a Catalunya s’opta per una visió del passat crítica respecte al passat immediat, a Espanya es metabolitza la democràcia com a una por al futur per la idea que la secessió és l’única alternativa viable, almenys, per al Principat. I com la por a aquesta secessió es sublima com una defensa de l’autoritarisme i el franquisme.

Després de la lectura d’aquest darrer volum, i malgrat que el to no és precisament alegre, no hi faig un balanç pessimista. El realisme de bona part de les intervencions, l’anàlisi clarivident sempre incita a pensar. I un bon pensament possibilita una bona acció.

Cal felicitar a la gent de la Fundació i a l’equip d’una revista que comença a ser un referent europeu pel que fa a pensament polític.