Avatar (Avatar), de James Cameron Avatar atresora importants avenços tecnològics a la indústria del cinema; en canvi, com a pel·lícula, queda molt lluny de les expectatives i deixa un testimoni galdós de la nimietat del Hollywood actual.
(..) francament, sembla com si l'elevadíssim cost de tanta investigació i innovació tecnològiques hagin hagut de pagar-se a costa del contingut fílmic.
Avatar, de James Cameron, atresora importants avenços tecnològics a la indústria del cinema; en canvi, com a pel·lícula, queda molt lluny de les expectatives i deixa un testimoni galdós de la nimietat del Hollywood actual.
És amb gran magnificiència formal que se'ns expliquen les aventures "oníriques" del marine paralític Jake Sully al planeta Pandora, on la hibridació genètica i una fantàstica tecnologia de teleconsciència, li permeten infiltrar-se entre els na'vi –els aborígens, que s'interposen als interessos d'una corporació minera per a extreure un mineral molt ben pagat a la Terra-. James Cameron, certament el director de Titànic (1997), però també i sobretot, el d' Aliens (1986), Terminator (1984) i Terminator 2 (1991), ha tornat al terreny de la ciència-ficció per a desenvolupar el seu propi sistema de cinema en 3D i fer avançar la producció de films en digital. Però, francament, sembla com si l'elevadíssim cost de tanta investigació i innovació tecnològiques hagin hagut de pagar-se a costa del contingut fílmic.
El guió, que tot primer ens fa ballar el cap de manera eficient, per a situar-nos en la història argumental mentre el protagonista va camí del planeta remot, aviat esdevé un simple fil narratiu, al servei d'un espectacle tan rutilant com buit. Seguint de manera plana l'evolució del protagonista, ens descobreix el món de Pandora amb un episodi salvatge entre feres terribles, que de seguida dóna pas a un florilegi d'estètica "new age", amb tot de plantes il·luminades i coses "al·lucinants", gairebé una evocació nostàlgica dels "trips" opiacis del hippisme. Res, tan sols un petit interludi i, amb el pretext que Jake Sully ha d'aprendre els costums, la manera i la filosofia de viure dels na'vi, ens porta a un parc temàtic "de somni", amb atraccions aèries i terrestres que farien delitar els apassionats seguidors d'aquesta mena de divertiments avui en dia tan populars. I per acabar, després d'un nou interludi, la batalla final entre els soldats i els na'vi ens la serveix amb un reguitzell inacabable de gran-guinyolesques seqüències d'acció, amb totes les corredisses i espetecs que manen les més bogadejades convencions.
A la matriu d'Avatar, James Cameron hi ha conservat les restes del que hauria estat un film de debò prometedor. Suggestiva és la idea que el marine paralític visqui una pletòrica realitat vitual: si més no, perquè permet obrir reflexions sobre qüestions com ara el caràcter alienador que els videojocs fantàstics tenen respecte la dura realitat nostra de cada dia i, de passada –permeteu-me'n la insistència–, el costat "oníric" dels parcs temàtics. Plausible és que, en un producte de vocació popular com aquest, es remarqui el desencant del marine respecte a la "vocació pacifista" de l'exèrcit –fóra interessant que en prengués nota l'espanyolíssima ministra de Defensa, el cognom de la qual, per cert, coincideix casualment amb el de la mercenària rebel que incorpora Michelle Rodríguez–. La història comporta el sempre interessant conflicte pel poder i complicitat d'interessos entre capital, exèrcit i ciència. Fins i tot, en l'actitud primera de Jake Sully –duent els na'vi al desastre– traspua un egoisme irresponsable molt estès a la nostra societat i poques vegades vist a la gran pantalla. Tanmateix, aquí no s'explora cap veta temàtica. Això sí, tot es fa molt explícit. Els personatges ho arriben fins i tot a verbalitzar o, com en el cas del caire animista del relat, són les imatges i les accions dels protagonistes que el remarquen. És com si Cameron, conscient dels enlluernadors oripells del seu espectacle, volgués emfasitzar-ne els continguts que ha deixat de costat en nom de l'entreteniment superficial.
La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
