Fa un parell de dies ens han taspassat la gestió de rodalies (això solament serveix per la gent de Barcelona, els quals encara que són majoria sempre reben molt millor servei que la resta de ciutadans del País). Els de poble ni rodalies ni res que s’hi assembli. Deia, ens han traspassat la gestió de rodalies, solament la gestió, i sembla que els únics que estan contents són els membres del govern català. Ells diuen que això és una previsió estatutària, la resta de mortals pensem que sense la propietat de tot el paquet, podem millorar el servei, però tot i això sempre seguirem sent els gestors que fan la feina. O sigui mantenim l’amo al damunt per vigilar que no ens passem gens ni mica, com a propietaris mantenen el poder i ens passen la feina bruta. També han traspassat la N-II, de Montgat a Tordera. Això pot estar bé, si no fos, com sempre, que per desdoblar aquesta carretera dependrem d’una nova negociació amb Madrid per la qüestió monetària. O sigui un altre traspàs que no és resol d’una sol cop.
Els germans Centelles han venut a Madrid les fotografies del seu pare. Un negoci rodó i una garantia de promoció garantida. Què hem fet a Catalunya, què ha fet el govern, per l’adquisició d’aquest patrimoni? Sembla que poca cosa o si ho han fet ha estat amb molta discreció i cap resultat. La llibertat dels Centelles per vendre al millor postor, no s’ha de qüestionar, però si que els hi podíem recordar que aquest patrimoni és català i que Catalunya hagués valorat molt positivament la decisió de deixar-lo a casa nostra. De la forma com han fet l’entrega, molt d’amagat, han donat una imatge molt patètica, de la qual també en podem responsabilitzar el nostre govern.
L’impuls del govern a la política econòmica dirigida a la recerca, les noves tecnologies i el coneixement en general el podem valorar positivament, però hi ha una qüestió molt important a tractar. Quants anys hauran de passar per formar i reciclar el nostre poder productiu i dirigir-lo en aquesta direcció? Mentre, que faran els nostres aturats? Viuran del subsidi? O potser hem de fer alguna altra cosa que faci de pont entre la construcció i les noves alternatives? Quantes generacions de força productiva es quedaran pel camí? Cal recordar que el resultat de la qüestió ve donat per anys i panys de fiar-se solament de la bonança econòmica generada per la construcció i l’especulació, oblidant el sistema públic d’ensenyament, el qual ha posat al mercat laboral molt més personal del que ens podíem permetre (poca formació professional, molt de fracàs escolar).
L’estatutet (Estatut reduït a la mínima expressió) encara està pendent del Constitucional, cosa que vol dir que està en mans d’uns magistrats que encara el poden reduir molt més. Què vol dir això?
Doncs que en matèria de llibertats, bon govern i projecció de futur seguirem sota la protecció centralista del govern espanyol, el qual no ens deixarà moure ni un milímetre mentre aquest moviment no el facin simultàniament les altres autonomies. Ells en diuen solidaritat. Mira per on.
A partir del títol de l’article podem donar una resposta molt clara: No hi ha res a fer, tot ho tenim com l’any passat, exemples com els explicats en són testimoni clar, per tant no ens queda cap altre remei que tirar pel dret i decidir la manera i el mètode de deixar anar la corda, trencar amarres, que ens uneix a Espanya i començar a treballar mirant cap amunt. Espai natural que ens correspon per història i feina feta reconeguda.
