Josep Montilla ha adreçat una solemne crida, en el discurs de cap d’any, al contingent sociològic i socioelectoral més nombrós del país: Ell o el passat convergent; Ell o el sobiranisme; ras i curt: Ell o el diluvi. I dient això ha tornat a confirmar el seu fi olfacte, la seva gran capacitat per sobreposar-se a situacions límits tot sabent analitzar, amb lucidesa, les relacions de força per tal de conformar-les segons el propi interès polític (...)
El president de la Generalitat de Catalunya és conscient de la situació ben difícil que li ha creat l’actitud del govern de Madrid; del que pot suposar la sentència estatutària; de com ha quedat a remolc la creixença –conjuntural?, estructural?- del sobiranisme; la caiguda en picat del seu principal suport –Esquerra Republicana-; amb una majoria parlamentària que els estudis demoscòpics d’ara situen, de moment, en minoria.
Davant d’aquesta corrua d’elements adversos, l’antic alcalde de Cornellà de Llobregat s’ha adreçat al target que vol representar, parlant-li alt i clar. No sé que en penseu vosaltres, però servidor és convençut que aquest target –els que volen l’estatut, els que en volen una mica més estatut, els que volen Espanya, els que no volen Convergència, els que no volen ni sobirania ni independència –per fer què?!-, són, sumada, galvanitzada i vertebrada, la primera minoria electoral de Catalunya, una minoria que la llei electoral vigent converteix, ben a les clares, en majoria parlamentària (tot esgarrapant sufragis moderats de Convergència, del PP, d’Esquerra...)
Així, doncs, amb el discurs de cap d’any, el president Montilla no ha expressat ni nervis, ni electoralisme, ni s’ha precipitat; el primer secretari socialista, i president de Catalunya gràcies al vot d’ERC, ha engegat, legítimament, la campanya per a la seva elecció i per articular una nova majoria que li permeti governar una bona colla d’anys, com més millor.
En Montilla, el cap del bloc PSC-ERC-ICV, ha mostrat els seus trumfos; Convergència ja sabem què proposa, la qüestió és què vol ser quan sigui gran el tercer sector: el nou sobiranisme emergent i tou.
Abans de finalitzar aquest apunt, uns mots sobre la persona del senyor president de la Generalitat de Catalunya. Josep Montilla és un home fred. Intel.ligent. Amb una determinació de ferro... Darrerament, hi sento comentaris i referències que el sub-estimen de manera greu. Error. En el cas d'ell, aquesta actitud de menysteniment és més que letal, criminal -i sé de que i de qui parlo.
La mare de totes les batalles acaba d’engegar. I no està pas escrit qui en sortirà vencedor.
PD. La victòria de l'actual bloc governant trencarà, no té dubte, l'espinada del sobiranisme tot frenant el seu creixement i coadjuvant a la seva minorització per molts anys. Cal, doncs, organitzar-se, conformar una nova proposta políticoelectoral i assolir presència parlamentària per aglutinar una majoria que faci via cap a la llibertat de Catalunya.
De tota manera, hi ha tocat sostre; el seu problema és que el mou el ressentiment.
Pere
Tingues en compte que és un delicte de lesa patria subestimar la gent de gruix. A en Pujol, els socialistes, el menystingueren fins a l'extenuació, i això, li va allargar la presidència.
A un pot no agradar-li, gens ni mica, una persona, un polític, un partit, però no li pot negar, si vol reeixir, els valors o els elements positius que hi contingui.
Pere
fins que no em demostri el contrari no és rès.
mètode científic: observació, experimentació i conclusions o prova i error
la existència de dèu s'ha de demostrar de moment no existeix, i no al revès que hem de demostrar la seva no-existència.