Amb aquestes paraules
d'Ovidi Montllor crec poder definir el meu estat d'ànim, i el de molts altres
pel què estic comprovant, davant la presa de pèl dels polítics en el procés
d'elaboració de la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. A continuació
explico el meu posicionament actual davant el referèndum de ratificació de la
proposta de reforma de l'Estatut de Catalunya. (continua
un bon tros...).
El procés és llarg i ple de
grans debats -sobretot, financers i identitaris- que han quallat en gran part a
la societat. Per aquesta raó crec que, si una cosa bona té tot plegat és el què
a mig termini ens deixarà: per una banda, una actitud activa contra les
decisions unilaterals dels polítics i, per l'altra, un sentiment de força
col·lectiva -augmentat com a conseqüència de l'actitud mesella dels polítics
catalans, per l'actitud agressiva i insultant del PP i per l'actitud
intel·ligentment malèvola del PSOE-PSC-.
Amb tot aquest panorama de
lluites partidistes, ja només em queda confiar a curt termini amb la força
de la societat civil, amb l'objectiu de capgirar la tònica actual: Els
polítics no són una finalitat en si mateixa, han de ser un mitjà, i som
nosaltres, la societat civil que els hem d'utilitzar a ells per aconseguir els
nostres objectius i no a la inversa, com fins ara.
Per tant, i considerant el tràmit en què ens trobem en el procés de reforma de l'Estatut, com m'hi puc posicionar?
Proposta
d'Estatut del Parlament de Catalunya (30 de setembre de 2005):
L'Estatut sorgit el 30 de
setembre de 2005 del Parlament de Catalunya -tot i no ser el meu objectiu
ideal-, era acceptable, pel canvi d'estatuts jurídic, polític i financer que
creava. I, el fet d'haver-se aprovat amb el suport de totes les forces
polítiques del Parlament de Catalunya (89%), excepte el PPC, feia que fos un
text no partidista, i amb possibilitats de ser útil pel país. En resum, hi
hagués votat a favor, tot i no acomplir les meves expectatives, però el
considerava un gran acord positiu amb millores quantitatives i qualitatives. És
a dir, comportava un pas endavant per un bon grapat d'anys.
Retallades
i desunió partidista:
A partir
d'aquí, tot se n'ha anat en orris: El fet d'acceptar i portar
a la pràctica les retallades des del Congrés dels Diputats, em sembla una falta
de respecte al Parlament de Catalunya. Per tant, únicament acceptaria l'Estatut
sorgit del Parlament, sense cap modificació. No està escrit enlloc que la
proposta d'Estatut que sorgeixi del Parlament de Catalunya s'hagi de retallar,
per molt que es tracti d'una llei orgànica espanyola. No el fem per pactar
les rebaixes, el fem com volem que sigui.
Significat i
conseqüències dels
vots:
Votar SI = Estic d'acord amb com ha
quedat la proposta d'Estatut un cop retallada. Considerant que no hi estic d'acord, ja no em
passa pel cap aquesta alternativa. El SI guanyarà. Aquesta reforma de l'Estatut
s'aprovarà, amb una participació molt baixa i, amb un percentatge de vots pel NO encara per
determinar, però en cap cas serà molt elevat, ja que cap dels partits grans
(que no "grans partits") el defensa. Per altra banda, que s'aprovi no vol dir
que millori res -en termes generals-, sino que seguirem com fins ara: anant a pidolar a Madrid
amb el cap cot. I, d'aquí uns anys -no massa-, tornarem a marejar la perdiu i
tornarem a parlar de reforma aquest Estatut del 2006. Per tant, demorem el
problema, però no solucionem res.
Votar en blanc
= No sé què vull, però sóc demòcrata i voto. No em
posiciono.
Abstenció = Ja no m'importa res. Que
s'ho facin com vulguin, perquè faci el què faci, així acabarà sent. El desencís provocat per
les rebaixes del pacte Mas-ZP (i, no només per aquest pacte, cap partit se'n salva!) és molt
elevat, cosa que pot ajudar a que l'abstenció sigui molt gran. Però, com en el
cas del referèndum per la constitució europea, on l'abstenció va guanyar,
aquest fet no serveix per fer reaccionar als polítics. [Electors abstencionistes = Efectes colaterals
pels partits polítics als quals no cal donar importància més enllà dels diaris
de l'endemà de la comtessa electoral].
Votar NO = No estic d'acord amb la
proposta d'Estatut sorgida de Madrid, no vull que s'aprovi. Per tant, accepto que tot segueixi igual,
amb l'Estatut del 1979. I, mentrestant els altres territoris de l'Estat van modernitzant els
seus estatuts com a conseqüència de la iniciativa catalana. Amb un NO,
s'aconsegueix el mateix que amb el NO francès a la constitució europea, aturar el procés un
temps, i sant tornem-hi! "El temps tot ho cura", demorem l'engany, ja ens la
tornaran a fotre d'aquí un temps, quan els poders fàctics (mass media...) ens
hagin intoxicat fins a vessar. Tant per tant, prefereixo que s'aprovi, perque de ben segur que el nou
projecte d'Estatut és millor en molts aspectes (noves tecnologies, regulació de
drets i deures, establiment del deure d'entendre el català,...) que el de 1979,
encara que no canviï el nostre estatus com es desprenia de l'Acord del 30 de setembre. Votar NO,
és una de les opcions que em passen pel cap, però no servirà per aturar la
reforma i, a més ens quedaríem amb menys i sense opcions factibles perque la
cosa canviï. En l'hipotètic cas que guanyés el NO, tornaríem a començar amb el procés de reforma
estatutària, i qui ens assegura que no tornarem a estar al mateix lloc -ben
enganyats, ben desencisats- d'aquí un o dos anys? Demoraríem encara més les
lluites partidistes.
Vot NUL = No m'heu deixat cap altra
alternativa, tot i que us vaig donar un grandíssim vot de confiança, m'heu fallat. I, us vull
recordar que vosaltres -polítics- sou un mitjà nostre -poble- no sou una
finalitat en si mateixa.
Canviar el
sentit del referèndum, sense canviar la pregunta, i utilitzant aquesta situació legal per posicionar-me a
favor de la recuperació total de les llibertats manllevades. Seguir així no
serveix per res: Independència dins l'Europa de les nacions = Respecte entre
nacions = Solidaritat voluntària (ajudem com el que més, sí, però a qui volem, com volem i no
deixant-nos prendre el pèl, robar, insultar...).
Només em queda
una sortida: Canviar el sentit del referèndum, això és, convertir la votació de
ratificació de la reforma de l'Estatut en un referèndum per la independència
d'una part del territori
català: El Principat de Catalunya.
[Catalunya té
prohibit convocar un referèndum per la independència, per tant aquesta és una
bona oportunitat legal de fer-ho. N'obtindrem una foto empíricament comprovada
de la situació actual, tot i que ni en el millor dels casos hi serem tots, ja que, encara que
el reconvertim, no serà un referèndum per la independència amb debats,
informació, etc... que crearia molta i molta opinió, i més d'una sorpresa].
Com
fer-ho?
Doncs votant d'una forma
que cap partit defenserà. EL VOT NUL. Considerant que guanyarà l'abstenció en
percentatges sense que això faci canviar el tarannà de la política, considerant
que guanyarà el referèndum el SI, considerant que el NO no té prou suport
polític per a aconseguir res que no siguin actius partidistes de cara a les
pròximes eleccions municipals i nacionals (Parlament de Catalunya) i
demorar-nos amb l'estatus del 1979 per uns anys més i anar demanant que ens
retornin engrunes segons el pes de les forces polítiques catalanes a Madrid, l'única
alternativa viable per a la societat civil és el VOT NUL.
Què podem
aconseguir?
Per començar, no cal
guanyar per aconseguir objectius visibles a mitjà termini. Només amb unes
desenes o centenars de milers de vots nuls ja seria un bon cop d'efecte contra
la política partidista dels partits convencionals.
I, en segon terme,
considerant que ni el que passarà (SI) ni el què a molta gent agradaria que
passés (NO) no aconseguirem res de nou, com a mínim podem aconseguir dos
objectius:
1) Reconvertir el vot
contrari en un vot actiu a favor de la total llibertat de decisió del Parlament
de Catalunya (INDEPENDÈNCIA, AUTODETERMINACIÓ, o digues-li com vulguis),
i 2) donar un toc d'atenció
a TOTS els partits polítics amb representació parlamentària.
Quin
missatge els podem donar?
D'una forma clara i
concisa: Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer. L'autonomia que
ens cal és la de Portugal. JO VOTO PER LA INDEPENDÈNCIA.
Què estem
dient amb aquestes paraules?
1) Tot el poder de decisió
-polític i econòmic- pel Parlament i el Govern de Catalunya. Sobirania nacional
= Poble català.
2) Independència, dins
l'Europa de les nacions.
3) Portugal va pertànyer a
Espanya uns 60 anys, però se'n van sortir. Nosaltres ja portem tres segles sota
les directrius espanyoles, però també ens en podem sortir.
NOTA: Ei! Abans que m'ho diguis, ja m'ho dic jo: Sóc utòpic; no
toco de peus a terra; tot això és molt bonic però no serveix per a res; si no
hi estic d'acord, millor votar NO; ets jove (sic!), ja maduraràs!
Molt bé, tot el
què vulguis i més, però jo ja en tinc els collons plens de tanta hipocresia
i tanta merda! Potser formo part del sistema, Però no seré jo qui ajudi
aquesta merda de sistema a perpetuar-se en el temps. Ah! I que quedi clar:
Aquest idealista que escriu tot això és optimista com el que més. Si estem
en aquest pou de merda, no és perque si, d'aquí n'acabarà sortint quelcom que
val molt la pena. Potser estic parlant d'una utopia feta realitat??
- Debat sobre el tema a: Bloc comunitari Olla de Grills.
Salut i
llibertat!
Marcús


Amb la Llei Electoral a la mà és possible emetre un vot NO , amb un document o full a l'interior del sobre que indiqui el posicionament de l'elector (per a separar-lo del sentit de vot del PP). Qualsevol missatge que confirmi el sentit de vot negatiu de l'elector i que no contingui publicitat electoral ha de valer per a que el vot sigui vàlid.
Ara bé, per a comptar aquests vots i poder explicar quants catalans han votat NO a l'Estatut per dignitat nacional, caldria un gran operatiu que els controlés a les meses electorals.
Aquesta seria l'única manera de tirar enrera aquest "estatutet" des de la ciutadania, per més que una victòria del SI per mínims o amb una gran abastenció ja donarà de pensar.
Aviam, a mi el cos i les neurones em fan més suportable dir NO que haver d'anar amb suterfugis de nul·litat i altres històries que sense un moviment social real al darrere són difícilment capitalitzables en la lluita x la independència.
D'entrada jo crec que no ens ha de tremolar la mà a l'hora de dir-los NO, tot i que si hi ha un consens ampli, entre l'EI i la "presumpta" societat civil activa, pel NUL, tampoc hi posaré escarafalls, perquè sempre he votat nul a les autonòmiques.
Però d'entrada, la postura més clarificadora crec que és el NO als estatuts espanyols de merda !
Hi ha, pel cap baix, dues menes de catalans: els assenyats i els arrauxats. A la categoria dels assenyats hi pertanys, Marcús, amb tots els drets i deures. Hi toques perquè toques de peus a terra, ets connectat amb la mateixa terra que centenars de milers de catalans han trepitjat, estimant-la a cor que vols, abans que nosaltres.
A la categoria dels arrauxats s'hi troba sovint els polítics, la "classe dirigent (?) catalana", és a dir, des d'un Cambó a un Carod, des d'un Millet a un Maragall. Els arrauxats tenen un peu a l'altre món, no confien en els seus connacionals i van a recules del que dicten des de Madrid.
Normalment, els arrauxats es distingeixen per la seva dèria en salvar Espanya, traduïda molts cops en una pedagogia inútil que, a més a més, és contrària a les lleis de la genètica.
No sempre s'assoleixen les utopies, però movent-nos cap a elles és com aconsseguirem apropar-nos-hi.
Em quedo amb la magnífica frase que has escrit "Els polítics no són una finalitat en si mateixa, han de ser un mitjà, i som nosaltres, la societat civil que els hem d'utilitzar a ells per aconseguir els nostres objectius i no a la inversa, com fins ara."
Els polítics sempre ens diuen que són els representants del poble. I per mi el concepte de "representant" és el que expressa amb la seva veu el que volen els seus representats. Teòricament haurien de ser uns mers portaveus dels seus votants.
Per això em sembla que seria positiu un toc d'atenció.