Ja fa alguns dies que, des de diferents mitjans, s'ha batejat a la famosa professional Belén Esteban, amb l'apel·latiu "Princesa del Pueblo". Aquest nou títol, amb directes referències a la mediàtica Diana de Gal·les, sembla haver-lo adquirit després d'haver sortit d'una clínica de cirurgia estètica, malgrat que la seva aparició evoca Venus sorgida de l'escuma de mar, prop d'una platja de Xipre. Un renaixement mitològic que renova la imatge d'una dona que surfeja a la cresta de l'onada.Alguns acadèmics rigorosos que vaig llegir fa poc a les planes de La Vanguardia, van dedicar alguns comentaris al fenomen Esteban. Entenien la seva extraordinària popularitat com a projecció frustrada de milions de dones, sense cultura, ni recursos personals, ni bellesa, i sobretot, sense gens de classe, que anhelen un cop de sort que els permetès emanciapar-se d'una baixa autoestima, en un món on qualsevol individu de les classes populars resulta menyspreat pel seu estatus. Un cop de sort, com la loteria o una aventura amb un personatge popular, que permeti emular a un olimp d'un estrellat conegut per viure en un món de luxe i reconeixement sense haver de haver de passar per la humiliació de treballar. És lògic, la família del nostre cap d'estat, és a dir, qui ocupa el cim de la piràmide de la bona societat, es caracteritza per viure de l'erari públic i l'admiració dels vassalls...
Tanmateix, si anem més enllà del fenomen individual, m'agradaria completar la meva reflexió amb un article molt interessant llegit a Le Figaro aquests darrers dies. Parlava de la situació dels mitjans de comunicació a Romania. Explicava la gran frustració de milers de periodistes que es pensaven que la fi de la dictadura de Ceocescu i l'inici de la llibertat de premsa implicaria una edat d'or i un fantàstic ambient de treball per als periodistes. Quina no fou la seva decepció en aclarir-se el nou panorama mediàtic. De cop i volta es trobaren amb una tele-escombraries triomfant i el sorgiment d'una premsa groga fonamentada en famoseig, sensacionalisme, crims, escàndols,... El rigor no té lectors. Explicaven en aquell article que la causa de tot plegat era la destrucció de la classe mitjana propiciada per l'eclosió del capitalisme salvatge. Alhora, el descrèdit dels grups socials més il·lustrats; professors, quadres intermitjos, funcionaris,... que havien estat assimilats a la classe dirigen comunista. Herta Müller, la recent premi Nobel, romanesa d'expressió alemanya ho reconeixia així també en un article recent a l'Avenç. L'arribada d'un capitalisme despietat havia destruït l'escassa cohesió anterior i havia creat una caricatura de la societat americana; egoista, cobdiciosa, materialista,... (i sense les possibilitats de fer-ho).
Entenc, doncs, que el fenomen Belén Esteban respon a un fenomen global, que localment respon a la brutalització a la qual el franquisme capitalisme va sotmetre a Espanya (no hem d'oblidar l'acarnissament del règim contra els mestres) i la posterior vulgarització d'una democràcia incompleta, tampoc no precisament amable amb la cultura i l'ensenyament. Tenim, doncs, especialment a l'Espanya profunda, una gran classe baixa on la ignorància s'exalta com una virtut, que aconsegueix crear els seus propis mites. En certa mesura, la mateixa Diana de Gal·les, la princesa del poble, era també això, en una societat trencada per un classisme brutal, qui era ignorant i podia parlar de tu a tu a la reialesa, esdevenia una heroïna, qui exhibia els seus defectes de persona poc llegida, esdevenia la gran virtut envers la supèrbia dels forts.
Ah!, si sabés tothom que els llibertaris volien anar, com diu un conegut llibre de Javier Navarro, "a la revolució per la cultura"! Al cap i a la fi, i com deia també la meva col·lega Dolors Marín a la seva tesi doctoral, si hom té la llibertat per conèixer, s'acabarà coneixent la llibertat.
Entenc, doncs, que el fenomen Belén Esteban respon a un fenomen global, que localment respon a la brutalització a la qual el franquisme capitalisme va sotmetre a Espanya (no hem d'oblidar l'acarnissament del règim contra els mestres) i la posterior vulgarització d'una democràcia incompleta, tampoc no precisament amable amb la cultura i l'ensenyament. Tenim, doncs, especialment a l'Espanya profunda, una gran classe baixa on la ignorància s'exalta com una virtut, que aconsegueix crear els seus propis mites. En certa mesura, la mateixa Diana de Gal·les, la princesa del poble, era també això, en una societat trencada per un classisme brutal, qui era ignorant i podia parlar de tu a tu a la reialesa, esdevenia una heroïna, qui exhibia els seus defectes de persona poc llegida, esdevenia la gran virtut envers la supèrbia dels forts.
Ah!, si sabés tothom que els llibertaris volien anar, com diu un conegut llibre de Javier Navarro, "a la revolució per la cultura"! Al cap i a la fi, i com deia també la meva col·lega Dolors Marín a la seva tesi doctoral, si hom té la llibertat per conèixer, s'acabarà coneixent la llibertat.
com ells ni ha un munt, la diferència és que esteban canvies de canal però dels altres no pots canviar d'ajuntament o poder similar, a sobre intenten adoctrinar-te viuen del teu treball...
Joan
per mi només que els fotin tots al carrer i que instaurem democraticament el xec escolar com a suècia, val la pena viure.
penso que la gent ha de decidir si els seus fills l'eduquen gent amb les teves idees o d'altres, sense contemplacions ja que tots paguem fins i tot els que no tenim fills, els pares decidiran qui segueix endavant i que more amb la seva propia cagarada "igualitaria" via 'xec'.
si les opocions no han purgat correctament ho faran els pares sobre com volen que els eduquin els seus fills i ho acabarem pagant tots com fins ara.