Observo amb perplexitat
l’embranzida de la Catalunya immobilista. La Catalunya que atia vells o
artificiosos conflictes territorials (això de Reus i Tarragona, per exemple),
la del poder metropolità que menysprea la resta del país, la de les
institucions amb olor de naftalina, la que no vol que no es compleixi l’Estatut
ni que el Govern executi el seu propi programa, la Catalunya provinciana que
aquests dies fa una ofensiva contra la desaparició de les diputacions
provincials. Addueixen arguments massa suats. Que si la crisi econòmica, que si
les capitalitats, que si l’interès ciutadà...
La qüestió és molt senzilla.
Prefereixen quatre províncies anacròniques i unes diputacions desiguals. Una
d’elles, la central –perquè això va de centralisme barceloní!–, és totpoderosa
i acumula uns recursos inversament proporcionals a la pressió ciutadana. I és
des d’aquesta diputació, la més potent de l’Estat, que es dispara l’artilleria
de la Catalunya immobilista, disfressada de modernitat i progressisme.
Modernitat que contraposen al nom de la nova demarcació: vegueria. Comencen
ridiculitzant el nom, acaben dient que això incrementa la despesa pública –ai,
quina barra!– i no se n’estan d’al·legar inconstitucionalitat. Home, si ens
posem així, tot l’Estatut serà inconstitucional. Em pensava que carregar-se
l’autogovern ho feien els de Madrid,
però sembla que per Barcelona també.
Davant de les anacròniques províncies, alguns ingenus de comarques
preferim que 30 anys després de recuperar l’autogovern aquest país es doti
d’una divisió més moderna i ajustada a la realitat. La del segle XXI. Què tenen
a veure Puigcerdà i Lloret de Mar? Ambdues són província de Girona. No ens
mereixen un respecte la gent de l’Ebre, del Pirineu i, singularment, la del
Penedès? És millor conservar una divisió espanyola que prové del segle XIX? Jo
em decanto per unes vegueries que suposin la reconversió de les diputacions, és
a dir, la seva desaparició en benefici de les noves demarcacions i no pas cap duplicitat
administrativa. Advoco per la imaginació i la valentia contra la por i l’statu quo de tota mena i interès.
qsSi volem vegueries i no províncies, que evidentment és el més lògic, hem de ser conscients de la pèrdua de poder polític a Madrid per part dels catalans. Si, ja sé que hem de ser un estat propi i tot això, però de moment hi ha el que hi ha.
La llei electoral fixa un mínim de 2 diputats per província i la resta a distribuir segons els habitants. D'entrada en perdríem 6, dels que és possible, o no, que en recuperéssim algun o que encara en perdéssim algun de més segons els restes dels quocients que s'apliquen per atribuir els diputats per províncies.
Aquest és crec jo, el principal motiu per no tirar endavant les vegueries, doncs cal un consens molt important amb el territori per no aixecar ampolles a molts llocs, però cal també un consens polític per recuperar via modificació de llei orgànica electoral la pèrdua de poder que l'eliminació de 3 províncies ens portaria. Crec que hem de descartar que les vegueries siguin províncies i que Catalunya passi de 4 a 6 o 7 províncies.
Això que apuntes és un aspecte gens menor, però no suficient com per frustrar que Catalunya s'organitzi internament amb un model nou i propi. S'ha d'intentar no perdre aquest pes de representativitat, però si em permets una pregunta irònica: No creus que Espanya podrà funcionar sense 6 diputats catalans al Congrés? És a dir, sense un 0,5% de representativitat de la cambra? Ja veus com funciona ara amb "tants" diputats catalans...
Salut!
Saül
Quan es van implantar les comarques, hom va fer - inevitablement - dues errades: en uns casos es van modificar els límits lògics de les comarques per adequar-los als de les províncies; en els altres es va fer el contrari. Malament en un cas, malament en l'altre. Per posar un sol cas - n'hi ha uns quants més - el municipi de Montellà i Martinet pertany a la Cerdanya però alhora a la província de Lleida, amb totes les disfuncions que això comporta.
Doncs ara amb les vegueries pot passar el mateix: hi ha el risc de fer una divisió massa acomodada a les províncies; això pot ésser la principal dificultat per a l'acceptació de la vegueria del Penedès: tres comarques "barcelonines" i una de "tarragonina"!
I tornant al municipi de Montellà i Martinet, ens el trobarem enclavat a la vegeueria de l'Alt Pirineu (una vegueria "lleidatana"), a la comarca de la Cerdanya (una comarca "gironina") i a la província de Lleida. Una situació esquizofrènica...
En el desenvolupament de l'autonomia hem jugat massa sovint a fer veure que determinats fets no existien, i alhora, paradoxalment, a fer-nos forts en determinades institucions que blasmàvem. Em sap greu, perquè això afecta també CiU, que l'endemà que tres dels seus militants ocupessin sengles presidències de diputació i obrissin uns ulls com unes taronges davant el panorama de diner abundós i responsabilitat política limitada, va passar ràpidament a oblidar-se de reivindicar la província única.
En definitiva: si cal aprovar la llei de veguieries, aprovem-la; però dotem-la d'una moratòria que impedeixi la coexistència simultània de municipis, comarques, vegueries i províncies.
I diré més: la pròpia estructura comarcal s'hauria de modificar. Les comarques haurien de tenir una doble naturalesa: unitats administratives de la Generalitat d'una banda - i en aquest aspecte tots els municipis haurien de partànyer a una comarca - i mancomunitat forçoses de municipis de l'altra banda - i en aquest aspecte en serien exclosos els municipis grans (encara que això comportés la desaparició d'algun consell comarcal, com el del Barcelonès).
Tot just són aquells que es diuen partit federal, però que quan canvien el barret al seure a Madrid hi fiquin tot tipus de fre a l'autonomia política de Catalunya, són els que defensen el manteniment de l'status quo de la divisió provincial.
Però també és trist que CiU, per allò de pescar vots en riu térbol, digui que si no hi ha consens territorial s'ha d'aturar la llei de vegueries.
Després aniràn CiU i el PSC demanant un millor encaix de CAtalunya dins d'Espanya i no tenen pebrots d'organitzar territorialment la nostra nació. Una cosa que no depèn de Madrid, que no es pot posar com a culpable a Madrid, l'aturen.
Des dels territoris no metropolitans n'estem cansants d'aquest neocentralisme barceloní que no té cap voluntat de reequilibrar territorialment Catalunya, que pensa Catalunya com el rebost o l'abocador de Barcelona. Ja n'hi ha prou. Vegueries sí!!
Aquest Nadal he discutit amb un familiar sobre la capitalitat de Tarragona o Reus per la vegueria del Camp. Ara, l'Alcalde Ballesteros dona per feta la capitalitat i vol donar encara una apretada més modificant l'únic nom que pot ser de consens, que no seria precisament la de Vegueria de Tarragona.
No són anacronismes. són realitats. Els sentiments de la gent de Reus, de molta gent de Reus pot quedar tocat. I els de Tarragona es creuen el melic del mon. Volen canviar el nom de l'aeroport de Reus, i posar-li de Tarragona. Ho varen provar amb la Universitat, i Reus va respondre amb una facultat pagada amb subscripció popular.
Ha passat amb l'estació del TGV, perdò de l'AVE.
A Tarragona diuen que discutir la capitalitat no té sentit, que hi ha coses més importants. Segurament es cert, poden deixar la capital de la vegueria a Reus i així comencem a discutir de coses segons ells més serioses.
No dic que sigui anacrònica la pugna per determinades capitalitats. Dic que és anacrònica la província i també la diputació provincial, i més en el cas que comentes: Tarragona. I insinuo alguna cosa més: que la revifalla del conflicte Tarragona-Reus, ara que ambdues cituats són a les mateixes mans, té un punt de cortina de fum, en un intent subtil d'abortar l'operació vegueries, que, d'entrada, suposaria la fragmentació de l'actual província en dues vegueries: Terres de l'Ebre i Camp de Tarragona o Tarragona a seques.
Salut i bon any!
Saül