norge |
dimecres, 30 de desembre de 2009 | 17:25h
Cadascú desde la seva parcel·la, defensant allò que creu tenir imita el corb amb negres ales desplegades. No! Oh, no serà avui mentres jo. Ni manies ni cabòries. De fora cap a dins, com si una por sense nom, com la humitat del pou més fosc d'Anglaterra. Com? L'alè d'aquell qui cobdicia, el parany. Transforma tot els caramels en àcid. Una ulcera, segur. En el futur m'entretindré a fer mitja, si de. Per veure-ho fet, per veure passar el temps, per acaronar el vent, per saludar el sol, per sentir el cel. Un recòrd, potser, com la bola de cristall, la de... I saber sense importar-me que allà fora faci fred. L'oreneta, ella, va i ve. És una certesa. Procuro no penedir-me'n mai. Compartiré porxo amb qui el vulgui compartir. Encendré un foc de càlides paraules i el ventaré amb respecte, amb fidelitat, amb orgull, per a qui s'hi vulgui escalfar. Deia l'àvi, jo el devia escoltar, però no ho recordo pas. Sento que hauria de dir-li-ho. Ho tinc a dins. N'hi havia un que deia Les paraules s'han de moure, no es poden quedar quietes que sinó es moriràn. En realitat, la por i la joia. El corb esperant.
