Monleon era una icona per a la nostra generació. Els que ens havíem criat berenant paella russa no ens hem pogut estar de sentir la mort d'aquest showman -que ja estava retirat dels escenaris- precisament ahir mateix. Recorde que en aquells temps -els inicis de Canal 9-, vaig sentir més d'una crítica al programa i al presentador. Però aquelles crítiques no sabien què vindria després de Monleon...
Estic segura que no sóc l'única que, entre jocs d'infantesa, es va posar una vedriola a cada mamella i va començar a cantar allò de "a guanyar diners, on estan, on estan, a guanyar diners...". Més d'una volta vaig sentir els meus progenitors posar-se les mans al cap en vore el programa, comparant-lo -necessàriament- amb el Filiprim, un tant més cast, i començar una filera de crítiques apocalíptiques (en sentit Umberto Eco). Anys més tard és possible que jo mateixa m'unira a les crítiques. I ara, aquells són els bells i bons temps de la nostra tele.
De Canal 9 no ha tornat mai més a eixir una icona tan clara i popular com Monleon -no sé si perquè els valencians ens hem tornat moixos, que no crec, perquè no han sabut trobar les persones adients, o perquè la meitat dels programes de producció pròpia els fan amb Telemadrid, que és una altra televisió amb garantia de qualitat com tothom sap-. Des de fa un temps, des d'aquesta televisió infame que no crec que merescam, li reconec el talent a Monleon: com a showman, com a creador d'un producte audiovisual propi i únic, i com patrimoni comú de milers de valencians d'una manera com poca gent ha aconseguit ser en aquest país en els últims anys.
I tant, que Monleón era un gran tipus! I Lluís Miquel, dels Patxinguer Z, i Bartual, que no sé si deus conèixer... Monleón va començar fent cançó amb Els Pavesos, un grup mític valencià dels anys setanta, caracteritzats per la sàtira i la ironia. Dins d'aquesta línia sainetera i divertida, Monleón ocupa els primers llocs entre els valencinas. La meua iaia no se'n perdia cap, de programa del Monle. A mi no m'agradava llavors, perquè no hi vaig saber veure el que hi havia darrera d'una aparença superficial. Però Monleón va saber riure dels tòpics valencians de la manera més elegant i sana possible.
És una gran pèrdua!
Vaig tindre el plaer d'assistir a l'homenatge que li feren l'any passat a l'Inquiet de Picassent i vaig gaudir amb un home d'escenari. En la tele d'aquell temps va fer el seu paper. Tant de bo tinguérem ara un Monleón!