Una frase incompleta ha de demostrar que és incompleta. Aquesta idea no s’ha aturat de torturar-me els darrers temps perquè no acab de saber explicar la realitat profunda, quasi m’atreviria a qualificar-la de científica, que amaga. Ella podria haver escrit: tenia ganes de tocar unes. Així, sense acabament. Deixant un suplici, un forat, un esqueix, un esvoranc, un blanc. Ho podria dir en termes de composició: mancaria el producte que és la clau de volta. Sense, les paraules s’aproximen a la transposició dels fets d’una forma més verídica però menys ressemblant. Però això a ella no la importa gaire per què pensa en. No ho sé. Dubt tot el temps. Aquesta contarella volia escriure un incident banal i s’ha anat complicant de tal manera que els fils s’embullen com volen i no sé quina figura clapada de silencis en pot sortir de tot plegat. Però necessitava fer-ho. El final d’un amor és de tot menys agradable. I les esperes són un.

Em sentia ferida per aquella pèrdua, una forma molt meva de descriure un robatori, em sentia violada per aquell jove altíssim que volava cap a mi damunt un esqueit i just en ser al meu costat m’ha arrabassat la bossa amb tanta velocitat i violència que he caigut enterra, m’ha arrossegat una estona fins que l’he amollada, i he quedat estirada amb un dolor viu al maluc i al braç esquerre i unes ganes de cridar i plorar a les totes que he pogut reprimir quan dos homes se m’han acostat, m’han demanat si em feia mal res i una dona molt alterada xisclava, no la toqueu, no la mogueu, no la batagueu, i després em passava un mocador perfumat de romaní pel front banyat de suors fredes i m’acaronava amb molta suavitat les galtes mentre em deia amb veu maternal que no passàs pena, que l’ambulància arribaria en un no res, i em somreia.

Hi ha l’absència d’una història que donaria a l’amor el gruix d’una memòria comuna, però resten dues memòries possibles: la memòria amorosa solitària, que tendeix a desviar-se del mateix projecte amorós fins i tot en la seva voluntat de nou radical, i que només cerca fer zooms amb la teva fesomia, amb els teus gestos, amb la teva forma de reflexionar; i la memòria ficcional que és la confidència del passat que voldria fer la quantra a l’altra memòria, remuntant el temps de l’amor per incloure-hi el temps d’abans de l’amor, desplaçant el moment de la fundació de l’amor. Amot, amort, amos són primeres persones d’un present indicatiu que zumzegen davant la vista com aquestes mosques falses que la retina inventa algunes vegades quan estic molt cansada d’escriure i que anomèn les herbes folles. Sé que et deia d’una forma obsessiva que només envelleixen els sentiments abstractes i els conceptes generals, per la qual cosa volia prendre notes tan senzilles com el color del cel d’aquell dia, el menú que havíem compartit, el somni que havia tingut quan feia horeta o la tensió per descriure un personatge que només puc veure de gairell.

Em sentia com si xerràs pels descosits amb una facilitat nerviosa sense detallar quasi res del que havia passat i, alhora, em sentia insegura amb aquell policia de paisà que em mirava amb la desconfiança i la perplexitat del ca perdiguer que no m’escolta perquè em vol reconèixer com una de les dones que hi ha fotografiades a la comissaria: assassines perilloses, terroristes sanguinàries, i que ara, per un atzar magnífic d’un vulgar estirall de bossa, ha caigut entre les seves mans, dins el radar del seu nas instintiu i davant per davant de la seva vivor natural que podran demostrar com darrere aquella senyora de mitja edat amb un vestit jaqueta gris perla un poc païdet s’amaga un dels cervells pensants de la banda que aquests darrers mesos no s’atura d’assaltar bancs, posar bombes, fer matx i, sobretot, crear un estat d’alarma general en uns moments tan crítics en què qualsevol espira es converteix en un incendi social de proporcions immenses que ho pot enviar tot a can bum.

Ella s’imagina que fer i reflexionar són el mateix. Una dona que pensa al quadrat, pensa el que pensa, però sobretot en el fet que ho pensa. Dir que. Tenir gola de. Separar-se d’un. Veure el. Morir-se de ganes dels. Caminar cap a. Rompre amb. I com que el que és evident per a un mateix no ho és per als altres això no s’acaba mai. Traus que no mostren més que el que no diuen. La veu es fa escàpola, escapoló i escapulari en el mateix desdir-se. Ella va tenir un amor. Tot se’n fa eco. Una llum sàvia mostra algun detall sense importància d’un greu accident amorós. Però no hi ha pathos, ni imatges, ni ferida. Volam tan alt que quan la càmera agrana en un picat de vertigen una ciutat en el cor d’una badia, uns roquissars com llençols blancs de mar, una casa de pisos en una populosa avinguda o les cúpules d’un cementiri, podem bé creure que veim imatges post mortem o potser d’una altra casta. Les carències i les tinences plegades. Tinença se li ha ocorregut després de beure un drai fortet.

Em sentia mal a pler davant les preguntes insistents del policia que no s’aturava de cridar per telèfon demanant tota casta d’entresenyes sobre mi, i davant les insinuacions mig dites que acompanyaven amb una veu seca la descripció de les seves recerques em sentia, també, amb una inquietud generalitzada que em travessava cadascun dels sentits amb unes intensitats diferents i em provocava uns alens espessos semblants a aquells tan convulsos i excitadors, els millors per a mi, que precedeixen l’amor i que aquí, tot al contrari i d’una forma exaltada, es convertien en la ranera final del moribund que ja no pot dir ni la darrera paraula i intenta, en un esforç sense èxit, articular alguna síl·laba que pugui fer entendre als qui l’acompanyen en aquests últims moments alguna espurna de la veracitat de la seva vida, i en aquest mateix intent de respirar la paraula que li donaria la pau definitiva s’ofega amb l’opressió del no dit, i fa el bategot entre l’estupefacció dels finats que només entenen el gest definitiu del bot cap a aquest poderós cavaller: el No-res que fa esbutzar-se de riure fins al plors.