Em fa molt goig que el tercer apunt de l'any sigui sobre un dels meus grans mites poètics. Manel Garcia Grau (Benicarló 1962 – Castelló de la Plana 2006) era doctor en Filologia Catalana per la Universitat Jaume I de Castelló. És probablement el millor poeta que ha donat les terres del Maestrat, i un dels poetes més significatius en llengua catalana de principis del segle XX1. Tot un luxe per a la nostra literatura!!!! La seua primera obra en la llengua materna va ser Quadern d'estances (1988), que va rebre el prestigiós premi Miguel Hernández del 1987. El 1988 va rebre novament un altre premi d’alçada, el Benvingut Oliver per La veu assedegada. La seua trajectòria poètica semblava imparable, i el va portar a rebre el 1990 el no menys prestigiós premi Vicent Andrés Estellés amb Els noms insondables. L’any següent va publicar Els signes immutables i el 1993 el Llibre de les figuracions. Quatre anys després publicava Mots sota sospita, i un any després era el torn per a La ciutat de la ira. El 2001 va publicar Anatema, el 2002 Al fons de vies desertes i el 2003 La mordassa. Cal destacar que amb la seua obra poètica ha guanyat premis com l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona (1997) o l'Ausiàs March (2000). Estem, doncs, davant d’un poeta veritablement prolífic i de la màxima qualitat. Garcia Grau també va voler tenir una aventura en el camp de la novel·la. El Papa maleït (Planeta, 2003) és una intriga novel·lística sobre el Papa Luna, que tenia la seu a la vila de Peníscola. Va tenir igualment una nodrida participació periodística, en el seu paper com a columnista i crític literari. Va col·laborar amb les revistes El Temps i Serra d’Or, i amb els diaris Levante, Avui, Mediterráneo i Heraldo de Castellón.
La lectura de la producció poètica de Manuel Garcia i Grau ens revela la presencia d'una constant al llarg de tota la seua obra, una profunda reflexió sobre l'ofici de viure i sobre l'ofici d'escriure, dos oficis que per al poeta van inevitablement units. En la poesia de Manel Garcia Grau hi podem trobar influencies sobretot, d'Espriu, Martí i Pol, Joan Vinyoli, Pere Gimferrer. Això té una repercussió en la tècnica d'escriptura del poeta, que dóna als seus versos un to de solemnitat i de classicisme, ja que defuig de certs verbalismes innecessaris d’allò que se sol anomenar avantguardisme.
Manel Garcia Grau ens va deixar a una edat molt jove. La seua pèrdua va commoure profundament a aquells que el coneixien, a l'àmbit universitari i als escriptors. Era un gran de les nostres lletres... una veu poètica que encara tenia moltes coses a dir. En homenatge, un podcast d'una de les seues poesies, obra de l'amic Jaume Llambrich.
Un altre gènesi, si us plau
La primera nit Dante s’alçà, insomne, i creà el Paradís.
Abans, però, va bastir, quimèric i adust, una nova vida
sota l’encens i el miratge de la pròpia vida
i es va lliurar als plaers fulgents d’uns ulls d’ivori
sota l’estrall i la fronda dels nous pecats capitals.
A la segona nit va comprendre que la felicitat era impossible
i donà als mortals el terror i el goig del Purgatori:
llavors llaurà els mots amb la sang dels Déus
i esperà que l’aigua i l’argila habitaren els somnis
dels homes.
Durant la tercera nit, demanà clemència al Sant Ofici
i sirgà els noms de l’ombra i la carn:
no hi va haver cap resposta entre els cants proscrits de l’ànima
i el cos vagà irredempt creant els versos i l’heretgia.
A la quarta i cinquena nits els digué el nom al Pare,
al Fill i a tots els esperits mentre dormien a la cambra luxosa
del Gran Sacerdot i, després, perdonà als mortals
perquè, efectivament, mai havien sabut el que havien fet.
Durant la sisena nit, fart de tant d’hipòcrita i tant de xarlatà,
irat entre tanta crueltat vinclada sota el lluent encís de l’or
i esverat pel rostre bellíssim de la dona senzilla
que l’esperava a la cambra prohibida
prop del PonteVecchio, creà l’Infern:
des de llavors el crit mai no va tornar a ser crit,
ni la rauxa ni la brosta no van tornar a portar l’aroma d’espígol
entre les llambordes, ni cap esguard ha oblidat mai més
que la mort i l’estigma són l’encaix del cos entre la pols
del viure.
Una vegada contemplà la seua obra descansà.
I veient-la tan imperfecta i habitada
pensà en girar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó
i l’encalç d’aquella dona fiorentina brodat entre les parpelles del desig
i guarnit més enllà dels delmes i la desesperança:
des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia,
l’aigua sap del glop i de la set, el mot sap el nom del mot,
la mirada sap de l’esguard de la dissidència, la bellesa
té carn i pedres sota la carn i les pedres de l’antiga ciutat,
el corrent de l’Arno sap de les barques de plaer esventrant-se
contra els cants llefrosos i llepaires
de tots els falsos escrivans i bocamolls i profetes.
Dante, per fi, es retirà a la cambra.
I des d’aquella nit la paraula, tenaç i embriagadora, sap de l’home
cercant-se entre els vastos senyorius de la misèria.
Lletres ebrenques
|
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats |