Títol: Front d'Alliberament Català
Autor: Blai Manté [Facebook] (Matató, 1972) ha estudiat Periodisme i Història Moderna, ha treballat per a la premsa escrita i ha fet de guionista per a un programa infantil i un de música. També ha col·laborat a Clap FM, al fanzine La Col i ha escrit el llibre Les malalties invisibles (Col·lectiu Ronda).
Edita: Editorial Base
Apunt de l'editorial: "La nit del 19 de maig de 1972 un grup de joves a la punta oest de la
Diagonal de Barcelona distreu una parella de vigilants. En aquells
moments, explota una bomba sota les columnes del monument A los caídos.
El soroll travessa tota la ciutat. L’endemà, els feixistes hi posen
flors mentre exigeixen detencions i mà dura. La bomba, la pedra
esmicolada, és l’expressió d’un poble envaït, executat, silenciat. Un
poble que expressa de manera contundent el fàstic, la ràbia i els
anhels. Aquesta obra ens explica la trepidant història del Front d’Alliberament
Català. En el seu si, un grup de joves s’aboca a la lluita clandestina
sense esperar res de concret: desitjant només la llibertat. Un grup que
serà perseguit, jutjat i dispersat. Que patirà la tortura, la presó, la
traïció i l’exili. Un grup, una veu, que cridarà a través d’atemptats
contra símbols feixistes la seva convicció en una Catalunya lliure i
igualitària. Que pensarà en el Macià que intentà alliberar Catalunya i
en el Companys que la voldrà sobirana; i somiarà en la independència,
com tants altres abans i després. Aquesta és la seva crònica. Sí, no hi
ha dubte que la història pot ser vibrant. Aquest llibre dóna veu a una lluita tants cops silenciada. Deixeu-vos
submergir en la clandestinitat de la mà dels mateixos que la van patir.
La lluita armada a Catalunya existí. El FAC n’és el millor testimoni."
[Els lectors podeu animar-vos a comentar el llibre aquí.]
El llibre en general està força bé, ara bé, discrepo amb la idea de fons que traspua per mi, que la lluita armada del FAC era la bona perquè no anava dirigida contra persones. I amb això discrepo profundament, contra règims autoritaris i assassins, la violència defensiva no té perquè respectar allò que els assassins no respecten. I en segon lloc, el capitol final, en que es tiren els plats pel cap, és molt sobrer i 100% prescindible, i no hi havia necessitat de ficar-lo
Vaig llegir-ne, sobre aquest tema, el d'un dels militants i dirigents del FAC, en Jordi Vera. D'aquest, i pel que fa a l'extracte, només vull dir que em desplau el to abrandat i líric en defensa d'aquesta mena d'activitats armades. Això, aquest país, per fortuna, no és Euskadi ni Irlanda.
Pere
En sóc partidari, només faltaria, de publicitar-ne i documentar-ne aquelles temptatives, però critico, hi tinc tot el dret, de rebutjar, radicalment, aquell model de lluita -gran constructor de derrotes, a Europa, trer d'Irlanda-.
A casa nostra, les coses reeixiran amb lluita política, organització popular, i propostes susceptibles d'incorporar bé grans majories, bé minories sòlides i assenyades.
Cordialment,
Pere