11-L'agent 147 en calçotets–aquell diumenge a la nit–
Quan faltaven tres minuts per dos quarts de dotze, d'aquell diumenge, el Nen i el Bruc van arribar a la cantonada Pintor Fortuny i Doctor Dou…
… Mentre el Bruc el contemplava astorat, el Nen, sense badar boca va obrir el cotxe amb la clau del seu Vespino, va engegar el cotxe creuant els cables del contacte i va convidar al Bruc a pujar al seient del costat.
—Be, ja veig que tenim l'u i el dos resolts, —va dir, mentre pujava, fent referència als dos primers punts que havia plantejat feia uns minuts tot sortint dels Quatre Gats— Tenim el cotxe i…, queda clar que no calen claus, ara ve el tercer: saps conduir-lo?.
No va haver d'esperar cap resposta, el Nen ja havia enfilat el Vuit-cents pel carrer del Carme cap a la Rambla. No van fixar-se en el fet que el número de la matrícula no es corresponia amb l'autèntic. Era un cotxe tant particular que, mai ningú de la colla, havia hagut de recórrer a mirar el número per identificar-lo. Tampoc van fixar-se en una parella jove que, sortint d'un bar van quedar amb un pam de nas en veure que aquells dos nanos s'enduien el cotxe.
—Merda! S'emporten el cotxe! —Van dir a l'unísson. —El cambrer del bar va comprendre que la parella s'amoïnava, però no va entendre cap paraula. Hauria hagut de conèixer la llengua corsa, per saber exactament que bramaven. A l'altra banda de la cruïlla, un jove amagat en un portal, contemplava l'escena. Vestia de negre i, al cap, lluïa una discreta cresta de punky. Discreta, però visiblement postissa.
El Nen i el Bruc, ignorant l'espectació que havien creat, van trencar Rambla avall.
—Molt be, molt be, —va continuar el Bruc, al cap d'uns minuts, —tercer punt resolt. Ara ve el quart, el més difícil: ón viu el Sini?. No hi va haver resposta. Havien arribat al Liceu i el motor treia més fum que una màquina de vapor.
—Cap problema! —va dir el Nen sortint del cotxe amb un bidonet d'aigua que la Toia portava sempre sota el seient per anar recarregant el radiador.
Però en tenien un de ben gros, de problema. El Nen, absort com estava omplint el radiador, no se'n va adonar que un cotxe-patrulla de la policia municipal s'havia aturat al costat mateix del Vuit-cents. El conductor del cotxe patrulla, l'agent Vilajoliu, que portava quasi quaranta hores de servei, estava cansat i, val a dir que també, una mica afligit pel fracàs de la nit anterior a l'Avinguda del Tibidabo, però això no va impedir que s'adonés que aquell conductor amb cara de nen entremaliat no podia tenir divuit anys. L'agent 147 pesava figues al seu costat amb els pantalons descordats i la panxa en plena feina de païment del plat de seques amb botifarra que s'havia empassat per sopar, una hora abans. Abans que el Vilajoliu baixés del cotxe, però, el 147 va obrir un ull i va reconèixer al Bruc.
—Ah! Malparit ja et fotré jo avui, pintor de merda. —I mentre ho deia anava desenfundant la pistola i sortint del cotxe. Ho va fer tan esperitat que no va pensar a cordar-se el pantaló. En aquell precís instant, va sonar el radio-transmisor del cotxe patrulla. Llençava un missatge d'urgència a totes les patrulles de servei: —Alarma màxima! Cal que totes les unitats que estiguin patrullant pel centre de la ciutat acudeixin urgentment al cementiri de Montjuïc!
L'agent Vilajoliu, en sentir, l'avís, es va oblidar completament del conductor amb pinta de nen i també del 147 i va connectar la sirena tot arrencant rambla avall a tota velocitat deixant al seu company, en calçotets i la pistola a la ma, cridant i gesticulant com un energúmen. El Nen que ja havia acabat d'omplir el radiador, va aprofitar la confusió per sortir disparat cul enrera fins al carrer Hospital i endinsar-se altre cop pels carrers del Raval.
Quan es van veure fora de perill, la imatge del municipal en calçotets els va recordar aquell fragment de la cançó El rector de Collbató que a mitjanit confessava una dona i quan el marit de la dona, que els enxampa en plena "confessió", amenaça al rector de fer-li la corona amb una destral, el rector fuig per la finestra amb tan mala fortuna que perd la sotana:
L'agent 147, envoltat de dones de la vida, turistes, homes estàtua i tota la resta de personatges que solen poblar la rambla a mitja nit d'un diumenge, encara va tenir esma d'anotar el número de matrícula del Vuit-cents. Ignorava que era un gest inútil: l'Hermanu i el Pater s'havien encarregat de canviar-la aquell mateix matí. No ho havien fet pas per què preveiessin uns fets tan extraordinaris com els que acabaven de succeir, sinó per qüestions de seguretat relacionades amb la reunió que, de tant super-clandestina, no es podia ni esmentar.
L'agent Vilajoliu va ser el primer policia que va arribar al cementiri. En pocs minuts, però, hi havia una gernació de municipals a punt d'irrompre al recinte. L'agent Vilajoliu va prendre la iniciativa. Els altres agents van accedir-hi d'esma. A la una de la nit una vintena d'agents amb porres i pistoles a la ma van procedir a capturar la dotzena de trinxeraires que profanaven tombes sota la direcció d'un paio disfressat de punky llatí.
Al mateix temps, el Vuit-cents arribava al Guinardó.
—Aquí viu el Sini? —va preguntar incrèdul el Bruc— I com ho pots saber, tu?
—Paciència, ara t'ho explico.
CONTINUARÀ: 12-Alerta al cementiri
NOTA: Aquest missatge s'autodestruirà abans d'un mes
—Be, ja veig que tenim l'u i el dos resolts, —va dir, mentre pujava, fent referència als dos primers punts que havia plantejat feia uns minuts tot sortint dels Quatre Gats— Tenim el cotxe i…, queda clar que no calen claus, ara ve el tercer: saps conduir-lo?.
No va haver d'esperar cap resposta, el Nen ja havia enfilat el Vuit-cents pel carrer del Carme cap a la Rambla. No van fixar-se en el fet que el número de la matrícula no es corresponia amb l'autèntic. Era un cotxe tant particular que, mai ningú de la colla, havia hagut de recórrer a mirar el número per identificar-lo. Tampoc van fixar-se en una parella jove que, sortint d'un bar van quedar amb un pam de nas en veure que aquells dos nanos s'enduien el cotxe.
—Merda! S'emporten el cotxe! —Van dir a l'unísson. —El cambrer del bar va comprendre que la parella s'amoïnava, però no va entendre cap paraula. Hauria hagut de conèixer la llengua corsa, per saber exactament que bramaven. A l'altra banda de la cruïlla, un jove amagat en un portal, contemplava l'escena. Vestia de negre i, al cap, lluïa una discreta cresta de punky. Discreta, però visiblement postissa.
El Nen i el Bruc, ignorant l'espectació que havien creat, van trencar Rambla avall.
—Molt be, molt be, —va continuar el Bruc, al cap d'uns minuts, —tercer punt resolt. Ara ve el quart, el més difícil: ón viu el Sini?. No hi va haver resposta. Havien arribat al Liceu i el motor treia més fum que una màquina de vapor.
—Cap problema! —va dir el Nen sortint del cotxe amb un bidonet d'aigua que la Toia portava sempre sota el seient per anar recarregant el radiador.
Però en tenien un de ben gros, de problema. El Nen, absort com estava omplint el radiador, no se'n va adonar que un cotxe-patrulla de la policia municipal s'havia aturat al costat mateix del Vuit-cents. El conductor del cotxe patrulla, l'agent Vilajoliu, que portava quasi quaranta hores de servei, estava cansat i, val a dir que també, una mica afligit pel fracàs de la nit anterior a l'Avinguda del Tibidabo, però això no va impedir que s'adonés que aquell conductor amb cara de nen entremaliat no podia tenir divuit anys. L'agent 147 pesava figues al seu costat amb els pantalons descordats i la panxa en plena feina de païment del plat de seques amb botifarra que s'havia empassat per sopar, una hora abans. Abans que el Vilajoliu baixés del cotxe, però, el 147 va obrir un ull i va reconèixer al Bruc.
—Ah! Malparit ja et fotré jo avui, pintor de merda. —I mentre ho deia anava desenfundant la pistola i sortint del cotxe. Ho va fer tan esperitat que no va pensar a cordar-se el pantaló. En aquell precís instant, va sonar el radio-transmisor del cotxe patrulla. Llençava un missatge d'urgència a totes les patrulles de servei: —Alarma màxima! Cal que totes les unitats que estiguin patrullant pel centre de la ciutat acudeixin urgentment al cementiri de Montjuïc!
L'agent Vilajoliu, en sentir, l'avís, es va oblidar completament del conductor amb pinta de nen i també del 147 i va connectar la sirena tot arrencant rambla avall a tota velocitat deixant al seu company, en calçotets i la pistola a la ma, cridant i gesticulant com un energúmen. El Nen que ja havia acabat d'omplir el radiador, va aprofitar la confusió per sortir disparat cul enrera fins al carrer Hospital i endinsar-se altre cop pels carrers del Raval.
Quan es van veure fora de perill, la imatge del municipal en calçotets els va recordar aquell fragment de la cançó El rector de Collbató que a mitjanit confessava una dona i quan el marit de la dona, que els enxampa en plena "confessió", amenaça al rector de fer-li la corona amb una destral, el rector fuig per la finestra amb tan mala fortuna que perd la sotana:
…Quan ell ha sentit això,
de la finestra en fa porta,
la sotana queda dins
i el rector cap a defora, olailà!
ja mai més cap dona jove,olailà!
de la finestra en fa porta,
la sotana queda dins
i el rector cap a defora, olailà!
ja mai més cap dona jove,olailà!
L'agent 147, envoltat de dones de la vida, turistes, homes estàtua i tota la resta de personatges que solen poblar la rambla a mitja nit d'un diumenge, encara va tenir esma d'anotar el número de matrícula del Vuit-cents. Ignorava que era un gest inútil: l'Hermanu i el Pater s'havien encarregat de canviar-la aquell mateix matí. No ho havien fet pas per què preveiessin uns fets tan extraordinaris com els que acabaven de succeir, sinó per qüestions de seguretat relacionades amb la reunió que, de tant super-clandestina, no es podia ni esmentar.
L'agent Vilajoliu va ser el primer policia que va arribar al cementiri. En pocs minuts, però, hi havia una gernació de municipals a punt d'irrompre al recinte. L'agent Vilajoliu va prendre la iniciativa. Els altres agents van accedir-hi d'esma. A la una de la nit una vintena d'agents amb porres i pistoles a la ma van procedir a capturar la dotzena de trinxeraires que profanaven tombes sota la direcció d'un paio disfressat de punky llatí.
Al mateix temps, el Vuit-cents arribava al Guinardó.
—Aquí viu el Sini? —va preguntar incrèdul el Bruc— I com ho pots saber, tu?
—Paciència, ara t'ho explico.
CONTINUARÀ: 12-Alerta al cementiri
NOTA: Aquest missatge s'autodestruirà abans d'un mes
