EL RISC COM A MÈTODE DE TREBALL. Serés a Contes russos ha fet una nova cucavela, un nou salt mortal literari sense xarxa. Ha creat cinc escriptors russos, amb noms llinatges, estudis, treball, estil i bibliografia, ha inventat una traductora del rus que alhora és antòloga i prologuista. Ell mateix ha explicat en algunes notes l’ambició de la seva feta: “Els contes parlen de Rússia des de Rússia, lluny dels corrents que intenten fer desaparèixer el lloc en el no-lloc o diluir el jo i el nosaltres en les societats líquides. Són contes físics, concrets, els personatges no tenen ni les angoixes existencials franceses, ni la ironia servil, ni el postmodernisme ubic que dilueix formes i identitats. (...) Arguments, personatges que interactuen i pensen i escenari, com els contes de Maupassant, Txékhov o Salinger.” Com a lector i com a relector puc assegurar que Serés se n’ha sortit amb èxit del repte. La primera lectura, lenta i aprofundida —la lletra de Serés no s’entrega als que només volen saber com acabarà el relat—, em va deixar tocat, trasbalsat, perquè a través de la vida russa des de l’època del tsars a Putin era un poc de la nostra vida des de Franco a l’actualitat que es veia reflectida dins els textos: els enganys de les polítiques dictatorials, de les utopies del proletariat, de la revolució per a tothom són contats amb ironia, sarcasme i humor, una rialla seca i amarga molts de cops; l’amor més clàssic, entre una dona i un home, és retratat amb l’escenografia de la postguerra o de la destrucció del medi ambient amb la qual cosa agafa unes perspectives no vistes mai; rebels sense causa o idealistes del no-res apareixen com herois singulars que saben treure dignitat d’on no n’hi ha; m’agraden molt les dones amb la seva energia vital que va més enllà de les derrotes i les misèries de cada dia. No cal dir que des d’un bell començament el lector sap que allò que passà allà és el mateix que passà aquí, la russietat és una catalanitat. Aquí també hem viscut en un sistema en què tot era ficció. A la segona lecura he assaborit els referents d’aquestes històries que m’han arribat a través de les declaracions de l’autor i a la meva mirada detectivesca: els camins del palimpsest són infinits.

“Els genets” m’ha fet pensar en “El desig de ser pell roja“ de Kafka; “Low Cost of Life, Low Cost Love”  i “La casa de nines russes”m’ha duit a les dones que obligaven a casar-se amb algú d’un determinat lloc de l’escala social que tan bé va pintar Jane Austen; “La pagesa i el mecànic” m’ha portat ecos dels relats de Salinger “Per a Esmé, amb amor i sordidesa”; “Les ànimes mortes” de Gogol vibra a “La ressurrecció de les ànimes” i Pushkin està present en “El darrer sopar de Serguei Aleksandr”; també hi ha aquesta mirada plena de detalls de Txékhov, l’humor de Bulgàkov o l’elegància perversa de Nabokov. Però no penseu per tot això que acab de dir que Serés faci metaliteratura. Tot el contrari. Aquest llibre és literatura de la bona d’un escriptor vertader que ha cercat una forma nova i innovadora per contar històries universals fent servir unes localitzacions i uns personatges realistes del món rus que és català en les seves essències més fondes. Una prosa que està plena de gusts, uns personatges que t’enganxen amb la humanitat més vital, una imaginació a prova d’afàsies i una varietat de pensaments i reflexions que converteixen l’obra en un text que ens conta molt de nosaltres mateixos, de la complexitat singular de cada individu. Un llibre molt, molt recomanable. Gràcies!