A mode de felicitació, us ofereixo aquesta postal geopolítica.
Bon any nou i tal.
Resum d’un any de mal pair
He de confessar que, personalment, el 2009 ha estat un any generós amb un final esplèndid. Desgraciadament, no és el cas ni a escala nacional ni a la internacional.
Internacionalment, em queden dues idees espantoses a la retina, tant per la gravetat del problema que representen com per la incapacitat dels dirigents per resoldre’ls. La primera és la crisi financera mundial, que havia de permetre regenerar i humanitzar el capitalisme, però només ha servit per injectar veritables fortunes de recursos públics (els diners que no té ningú a l’hora de solucionar la vergonya de la fam) en els comptes de bancs i corporacions que ja a hores d’ara reclamen el dret d’untar ben untats els dits que remenen les cireres. La crisi hauria estat més suportable si almenys hagués servit per racionalitzar i reglamentar els ogres del capitalisme, però els ogres s’alimenten de carn humana i no volen deixar l’estat salvatge. La segona és la cimera del canvi climàtic, que també espanta tant per la magnitud del problema (a llarg termini pitjor que la crisi i tot) com per la miopia egoista a l’hora de resoldre’l.
En l’àmbit nacional, la corrupció general i el cas Millet/Montull en especial, escandalitzen pels mateixos motius. Si és greu que es puguin donar robatoris semblants en institucions com el Palau de la Música, més greu és que ningú n’accepti la responsabilitat i que els culpables confessos ni tan sols no hagin anat a la presó. Aparentment, la justícia té diferents vares i mesura els crims de manera inversament proporcional a la quantia: com més diners s’han robat, més lleu és la sentència. Tampoc no entenc, en un temps en què les enquestes són mitja vida, que cap diari o televisió no hagi engegat una campanya de denúncia ciutadana per exigir una engruna de justícia elemental.
L’única cosa que m’ha deixat força bon gust, a pesar de les penoses picabaralles posteriors, ha estat l’organització de la consulta popular sobre la independència. Cada dia resulta més evident que, com deia Raimon, som més, molts més, dels que ells volen i diuen. Ara bé, caldria que a través de les CUP o de qui sigui, tota aquesta gent amb una ferma consciència política (i en molts casos nacional) trobés una llista a la qual poder votar a les properes eleccions al Parlament.
I res més: salut pels que tenen diners, diners pels que tenen salut, i sobretot amor per a tothom. Feliç 2010, blogaires.
