Que en aquests moments els icetes i els zaragoses, per boca del President Montilla, vulguin esperonar la reclamació del qualificatiu de nació per Catalunya, em sembla tan manipulador com les mentides del seu pare Zapatero. (segueix)
Catalunya és i serà una nació o digui o no el Tribunal Constitucional, de la mateixa manera que és una evidència que la llengua catalana és la que es parla al País Valencià, malgrat que alguns politics i alguna sentencia s’entestin en dir el contrari. Polaritzar el debat Catalunya-Espanya en aquest punt és una banalitat demagògica per distreure les enquestes i esgarrapar algun vot despistat.
La tàctica fa callar a les restes socialistes dels raventospepjaispallachsobiols, que tantes esperances van generar en molts sectors del país, i és una eina útil a la cúpula d’ERC per justificar la seva claudicació i poder afirmar la bestiesa d’haver catalanitzat el PSC amb la seva insistència.
Absurditats argumentals per sectors sense memòria, ja que l’Estatut, aprovat en referèndum, a cap lloc defineix a Catalunya com una nació. Tan sols el pròleg transcriu un acord anterior del Parlament de Catalunya en que s’aprovà majoritàriament que el nostre país era una nació i per això te un himne, una bandera i una festa nacionals.
Treure pit en aquest punt es una nova manipulació per desviar l’atenció dels greus problemes del nostre país. Tot això no són rés més que insistents i desesperades trucades a Espanya per amagar l’espoli econòmic, i el deficient finançament, i apaivagar una conscienciació social cada cop més gran, de que Espanya ens menysprea, ens insulta i ens arrossega cap a la mediocritat. Amb el seu discurs repetitiu i banal volen amagar el que molts creiem, que el nou Estatut ja està mort.
Posant com a problema la denominació nacional, posen per davant el partit i els seus resultats electorals, al país. Pretenen obtenir una victòria mediàtica el dia que el tribunal constitucional reconegui que no modifica el pròleg estatutari.
Malgrat aquestes manipulacions, no crec que els icetes i els zaragoces puguin canviar la tossuda realitat d’una societat desenganyada, que comença a comprendre que l’única esperança es la independència.
