A banda de qüestions epidèrmiques, de declaracions altisonants, de frases repetides i grapejades, el que té força importància per al nostre futur com a poble és la capacitat de pensar i, sobretot, de repensar-se en termes nous, més propers a les noves realitats, en termes més oberts, crítics, omnicomprensius. Des d’aquesta perspectiva té una importància notable la peça oratòria, el discurs d’ingrés a l’Institut d’Estudis Catalans de Salvador Cardús el mes passat (...)
Hi ha metàfores, diu el pedagog terrassenc, nascudes, alimentades i consolidades en circumstàncies de resistència política i que són culpables que els catalans haguem quedat atrapats en un relat sobre nosaltres mateixos.
I a partir d’aquí en fa tot d’afirmacions de gran calat:
. Fer les arrels no en el passat, sinó exactament el contrari: el futur.
. Allò que proporciona futur és la capacitat d’arrelament, amb independència de l’origen.
. Tots som immigrants i per tant tots ens hem arrelat.
. Es tracta de fer de la immigració un lloc de memòria del catalanisme.
. Cal posar fi a la immigració com a estrangeritat amenaçadora i a la identitat com una essència.
. Hi ha metàfores que més que ajudar-nos a pensar, ens pensen elles a nosaltres i ens fan esclaus d’aquesta particular por a la llibertat nacional en la qual vivim actualment i que s’expressa en una profunda i patològica manca de confiança en nosaltres mateixos.
. La identitat nacional és epidèrmica: s’ha de desterrar el debat de crisi d’identitat, que no fa altra cosa que accentuar-la.
. La identitat, conclou Salvador Cardús, s’ha d’entendre com una pell, un contenidor d’elements diversos.
Sense anar més lluny, el meu cas: ancestres procedents de Valladolid i de Cantàbria; de parla familiar castellana; amb un cognom que és tota una tarja de presentació; que hi ha estones i moments, com en deia, segons vaig consignar fa uns dies, en “Totxos, Totxanes i Maons”, que jo també em sento una mica espanyol.
I que n’estic influenciat, xop, adobat, de forma íntima i perceptible, per la cultura castellana. Que em reconec d’identitat múltiple: català, badaloní, del cinturó metropolità, el món lusità, el francès, l’italià, el marxisme...
Que no hi sento cap odi, cap animadversió, contra Espanya i allò espanyol. Ben al contrari.
Fet i fet, el futur d’aquest país, la victòria en un referèndum per la llibertat, contra l’esclavatge, consentit, el farem, gràcies, en bona mesura, als qui se senten i són espanyols, hi parlen la llengua de Cervantes... I que quan siguem lliures no tindran perquè renunciar a les seves senyes d’identitat, ni llengua, com jo mateix no hi estic disposat a renunciar tampoc a les meves.
I, francament, no veig quina contradicció hi ha; comptat i debatut, sobre maridatges, identitats, orígens, no hi ha veritats immutables i cadascú cuina els plats al seu gust.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
PD. La fotografia mostra un element capital de la meva geografia humana i personal; el paradís de fàbriques fumejants que varen poblar la meva infantesa.
Allò de "quan siguem lliures [els que se senten espanyols] no tindran perquè renunciar a les seves senyes d’identitat, ni llengua" no és creïble.
No dic que menteixis, però els teus postulats no són compartits, ni de bon tros, per la major part del catalanisme, que vol la comunitat castellanoparlant de Catalunya en una situació de submissió i marginalitat, como poden estar els cristians als països musulmans: oficialment tolerats, però empesos a la conversió per mitjà de subtils mecanismes d'exclusió social.
O, si vols, em sona a promeses electorals com la de Zapatero amb l'estatut. Un cop al poder, es va oblidar, però la gent el va tornar a votar; un cop assolida la independència, aquestes promeses caurien en l'oblit, sense cap cost electoral, car molts castellanoparlants s'afanyarien per situar-se d'alguna manera en un estat català on no hi hauria possibilitat de tornar enrere, és a dir, de tornar a formar part d'Espanya.
Salut!!!!
Diguem ingenu, potser. No crec, d'altra banda, que una majoria aposti per això que tu dius.
Recordo fa anys que en Vicenç Villatoro, de CDC, d'orígens semblants als meus, va dir que el castellà ha vingut a Catalunya per quedar-s'hi. Doncs això.
Tu creus que si apostem per l'anglès, pel francès, deixarem de banda, en tots els sentits, una llengua de la potència de l'espanyola?
No t'ho creguis pas.
Ho he dit i ho repeteixo: en el sí a la independència en el referèndum vinculant que vindrà, hi jugaran un rol destacat els votants metropolitans, els no nascuts aquí o nascut aquí de parla castellana. Amb ells, i amb tothom, hi signarem un contracte solemne, un compromís de construcció consensual de la nació, fet de respecte, inclusiu, on hi cap tot cristo.
Hi seguirem parlant...
Cordialment, que tinguis un bon Nadal.
Pere
S'ha dit que durant la transició hi va haver un pacte tàcit sobre la política lingüística a Catalunya entre els sectors obreristes castellanoparlants i el catalanisme polític per tal de recuperar la normalitat de la llengua catalana. Però això és un mite més de la famosa transició. El fet és que els castellanoparlants, avergonyits davant de l'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, com deia en Josep Benet, van deixar fer als sectors nacionalistes. A més a més, la seva preparació política i cultural, tot s'ha de dir, els va empènyer a estar en mans d'unes cúpules dirigents catalanistes -em refereixo a PSC i PSUC- que no van saber o no van voler defensar els interessos lingüístics dels seus votants.
La política lingüística a Catalunya va tenir, des d'aleshores, una direcció unilateral, on els regnes de l'assumpte estaven íntegrament en mans de sectors nacionalistes catalans i es pensava -i encara es pensa- que els castellanoparlants que n'exerceixen no tenien ni tenen dret a dir la seva en això de la política lingüística. Era i és- encara que aquesta és la meva opinió personal- com una espècie de revenja cap els que portaven i porten el pecat original de compartir llengua amb el franquisme oficial.
El naixement a Catalunya, a mitjans de la dècada dels 90, d'unes elits pròpies i no importades, ben preparades per a defensar els drets dels castellanoparlants a Catalunya, respon a la necessitat de renegociar aquell famós pacte que no va ser. La resposta per part del nacionalisme català, per sort, no ha estat la de Terra Lliure als 80, però sí la de deslegitimar aquest moviment, quan no l'ha directament ignorat. Contra pronòstic, aquest moviment va esdevenir en partit polític, encara que la seva fragilitat el durà fora del Parlament ben properament.
No pot haver un altre tracte que un tracte entre iguals. Ara els castellanoparlants estem intelectualment preparats, car cada cop depenem menys de l'ajut dels nostres amics de Madrid. Ara bé, mentre segueixi dempeus el concepte de llengua pròpia, autèntica clau de bòveda de tot l'entrallat que estableix la discriminació del castellà a Catalunya, els castellanoparlants estarem deslegitimats per a participar en igualtat de condicions a la política catalana. És a dir, en aquest aspecte tan trascendental només tindrem dret a ser cornuts i pagar el beure, com fins ara.
Molt bones festes!!!!
Bones festes,
Pere
...un conglomerat de coses inconnexes, perquè ens anam fent, i allò que es va formant al llarg del temps -tot i que sia una única persona- no es pot donar mai per tancat. Jo som d'origen mallorquí-català pels quatre costats, però al meu parer hi he anat afegint -al meu origen- un munt de petits detalls que m'han anat fent allò que ara som: l'essència, el Ser -o, millor, el ser- cada vegada em sembla que és més accesori...Les identitats...La fotografia em sembla molt bona...Subscric tot el que diu S Cardús. Una forta abraçada amb el desig d'un bon Nadal des de les illes oblidades!
Bones festes, des d'aquest bocí continental distant i tímid amb els seus braços i cames -València, ses Illes, el nord, la Franja, Andorra...-
Pere
Jo hem sento espanyol del tot, quan crec que no deuria sentir-n'em, sense traïr la meva forma de ser espanyol.
I que res més adient que la independència per sentir-me més espanyol de debó i sense complexes i d'uns altres espanyols que no els deixen ser un espanyol com cal.
Ser espanyol com a ambit geografic de la peninsula ibèrica, com sentir-se europeu o considerar-se d'un pertanyent a un àmbit geogràfic com la península europea d'Euro-àsia.
Encara que n'hi ha que reconeixer la nostra proximitat equidistant a la meditèrrania nord-africana.
Tots som molts, deia mestre Pessoa, jo ho reconec i me n'orgulleixo i en trec forces d'aquesta diversitat.
Pere