Avui era al Teatre Fortuny a l'acte de Tots som capital, i han sortit imatges de les mobilitzacions ciutadanes dels anys 80 reclamant la capitalitat de Reus i la creació de la IV Regió, i he pensat: Cagund, portem vint anys fent el préssec. I el que ara explicaré no és per desmotivar ningú ni per alimentar el derrotisme, són senzillament pensaments que em passen pel cap. Si no teniu ganes de llegir una opinió pessimista deixeu de llegir immediatament.
La vida és molt curta i gastem massa vespres en reunions, actes o fent el préssec per la ciutat, el país o qualsevol causa justa. Passa que a vegades fent de ciutadà ens oblidem d'altres coses importants.
Segueix...
La vida és molt curta i gastem massa vespres en reunions, actes o fent el préssec per la ciutat, el país o qualsevol causa justa. Passa que a vegades fent de ciutadà ens oblidem d'altres coses importants.
Segueix...
Atenció: Quan dic fer el préssec no vull desmereixer la feina voluntària de ningú, al contrari, si s'impliquessin socialment aquells que no ho fan segurament que no faríem (tant) el préssec. Però la repetició sistemàtica i constant de les mateixes situacions em provoca aquesta de sensació de fer el préssec, una barreja de dejà vu i de cansament.
No em refereixo a mi, en absolut, la meva militància en tot sempre ha estat tèbia i irrellevant, tot i així, massa vegades em trobo fent el préssec. A la butaca del Fortuny pensava que havíem començat a bullir una col i que no hem tingut prou temps per a fer-la i que quan tornaríem hauríem de menjar qualsevol cosa amb la conseqüent mala digestió que provoca l'insomni. I tot perquè ara sí i ara també hem d'organitzar-nos com a societat civil per a lluitar per causes molt nobles: l'equilibri d'un territori, el dret a decidir, una festa major participativa...
El problema és que de finalitats justes n'hi ha moltes i el nostre temps és molt poc. Saber-te dir que no pot ser més difícil i tot que dir-ho als altres.
Relacionat amb això faig una mica de balanç del bloc. El dos d'octubre de 2006 obria aquest bloc, era un bloc que obria des de l'optimisme i de la militància, creia ingènuament que aquest bloc podria aportar un granet de sorra per a realitzar diverses idees, molt generalment la idependència del nostre país i un grau superior de solidaritat i de civisme. Per això vaig defensar a vegades opinions equivocades, o molt equivocades o fins i tot certes.
El setembre de 2008 vaig plegar perquè aquesta motivació havia deixat de tenir sentit, un dels motius era la dispersió personal, precisament això mateix de fer el préssec. També perquè dos anys d'estar en campanya desgasten i fins el moment no havia estat ni neutral ni m'havia autocensurat. A banda d'això els blocs ja havien començat una lenta però imparable agonia succionats per la lleugeresa del facebook i dels diaris digitals.
Tres mesos després hi vaig tornar, més que per motius ideològics, per necessitat de buidar el pap. Donat que treballo en temes socials, la crisi econòmica cada dia em posava davant dels nassos casos molt tristos i complicats i el bloc era una vàlvula d'escapada. Per altra banda personalment tampoc ha estat un any fàcil. Tot sumat ha fet que hagi estat una temporada que no m'ha costat gens encendre'm per qualsevol nimietat, però m'he guardat tant com he pogut d'escriure al bloc, un dels millors consells que m'han donat mai és que quan estiguis enfadat no facis ni diguis res. Per tant el bloc ha acabat sent una calaix de sastre de temes que m'apassionen en positiu: cultura popular, muntanya, teatre i quatre coses més. I tot i voler esquivar més problemes, els problemes t'acaben trobant.
Tot plegat fa plantejar-te que cal posar-se uns límits de fer el préssec.
Perdoneu-me la pedanteria: la vida sembla el joc de les cadires, cada cert temps s'acaba la música i cal treure una cadira i un dels que hi seia. Disfrutem de la música mentre no ens toqui.
No em refereixo a mi, en absolut, la meva militància en tot sempre ha estat tèbia i irrellevant, tot i així, massa vegades em trobo fent el préssec. A la butaca del Fortuny pensava que havíem començat a bullir una col i que no hem tingut prou temps per a fer-la i que quan tornaríem hauríem de menjar qualsevol cosa amb la conseqüent mala digestió que provoca l'insomni. I tot perquè ara sí i ara també hem d'organitzar-nos com a societat civil per a lluitar per causes molt nobles: l'equilibri d'un territori, el dret a decidir, una festa major participativa...
El problema és que de finalitats justes n'hi ha moltes i el nostre temps és molt poc. Saber-te dir que no pot ser més difícil i tot que dir-ho als altres.
Relacionat amb això faig una mica de balanç del bloc. El dos d'octubre de 2006 obria aquest bloc, era un bloc que obria des de l'optimisme i de la militància, creia ingènuament que aquest bloc podria aportar un granet de sorra per a realitzar diverses idees, molt generalment la idependència del nostre país i un grau superior de solidaritat i de civisme. Per això vaig defensar a vegades opinions equivocades, o molt equivocades o fins i tot certes.
El setembre de 2008 vaig plegar perquè aquesta motivació havia deixat de tenir sentit, un dels motius era la dispersió personal, precisament això mateix de fer el préssec. També perquè dos anys d'estar en campanya desgasten i fins el moment no havia estat ni neutral ni m'havia autocensurat. A banda d'això els blocs ja havien començat una lenta però imparable agonia succionats per la lleugeresa del facebook i dels diaris digitals.
Tres mesos després hi vaig tornar, més que per motius ideològics, per necessitat de buidar el pap. Donat que treballo en temes socials, la crisi econòmica cada dia em posava davant dels nassos casos molt tristos i complicats i el bloc era una vàlvula d'escapada. Per altra banda personalment tampoc ha estat un any fàcil. Tot sumat ha fet que hagi estat una temporada que no m'ha costat gens encendre'm per qualsevol nimietat, però m'he guardat tant com he pogut d'escriure al bloc, un dels millors consells que m'han donat mai és que quan estiguis enfadat no facis ni diguis res. Per tant el bloc ha acabat sent una calaix de sastre de temes que m'apassionen en positiu: cultura popular, muntanya, teatre i quatre coses més. I tot i voler esquivar més problemes, els problemes t'acaben trobant.
Tot plegat fa plantejar-te que cal posar-se uns límits de fer el préssec.
Perdoneu-me la pedanteria: la vida sembla el joc de les cadires, cada cert temps s'acaba la música i cal treure una cadira i un dels que hi seia. Disfrutem de la música mentre no ens toqui.
Fa una setmana ho vaig decidir. Fa onze mesos vaig tancar el primer bloc, en aquell, tenia unes premonicions acollonants amb la Xesca Ensenyat. Veges-les-hi
Algun dia, si cal, comentaré el que em deia off the record, precisament, de la patum de ciutat encalmada que, en morir-se ella s'ha encimbellat, encara més, sobre els cadàver que té a llur peus. Té pebrots la cosa.
Aquest país ja va molt bé: hi ha fills-de-puta del cal·libre de qualsevol país normal, amb estat propi.
Una salutació cordial.
No dic que plegui, només constato que ja no tinc les mateixes ganes d'abans d'escriure al bloc les diverses idees o opinions que em passen pel magí.
I això dels escriptors que es parla al teu bloc, doncs a quart de carrera ja me'n vaig adonar que n'hi havia de sagrats com l'hòstia i de prohibits i no per qualitat, sinó perquè n'hi ha que són del cenacle que remena les cireres i n'hi ha que són fora, i punt; i quan una novel·la que no és d'ells té èxit s'afanyen a dir que allò no és literatura, que si autors mediàtics i blablabla.
Cordialment