Crec que ja en vaig parlar, anteriorment, en el bloc; no només li professe admiració professional, sinó estima personal. Darrere la mirada patològicament tímida s'hi amaguen ulls de pintor, converses senzilles de bar, intrincades històries tipogràfiques. I parle en present perquè encara em costa digerir que Enric ens haja deixat.
Feia temps que no hi parlava; me l'havia trobat molt de tant en tant, en els últims anys. Però seguia el seu treball amb avidesa; últimament, amb l'exposició "Retrats de l'invisible", però durant la trajectòria -des que vaig ser coneixedora del seu treball fins ara-, també li he anat seguint les passes amb les il·lustracions, els dissenys. La imagineria editorial sencera passava per les mans d'Enric, per la seua mirada penetrant d'un House calculador però afable.
El món de la cultura valenciana està de dol, aquests dies. Hem perdut una imatge clara del disseny valencià: a una imatge quotidiana, senzilla, amb plantejaments intrincats. La joventut que servava encara em fa més increïble la pèrdua, més dolorosa. Com si haguera deixat el dibuix de la seua obra a mig fer, quan encara li quedava pintura, idees, mans. I en tenim poques, de mans com les teues, Enric.
A mode d'adéu virtual, m'acomiade, com no podia ser d'una altra manera, amb un
Sol bes
A mode d'adéu virtual, m'acomiade, com no podia ser d'una altra manera, amb un
Sol bes
Enric