Com un mal actor que diu de memòria el paper ens quedem freds amb els partits de costellada. Ja han passat els temps dels Catalunya-Mon d’una lliga inexistent. Fum, fum, fum....
Les seleccions catalanes, si hi ha de ser, ja hi seran quan deixem de ser uns homes dibuixats i un país pintat.
Cruyff i
Però segurament per poderoses raons econòmiques la Federació.cat de Xuts es va entestar a seguir fent calaix exprimint les emocions pàtries, i ara no n’anem més escassos que abans, però precisament per això les hem de dosificar en actes que valguin la pena i amb la participació de persones rellevants.
Cruyff i Reixach formen una parella equiparable a El Quixot i Sancho Pansa, el divisme versus el realisme, i del Sancho català és una de les millors frases lapidàries sobre el Quixot holandes que he sentit “el mèrit no seria haver convençut a Cruyff d’acceptar el càrrec de seleccionador sinó que vingués sense cobrar”
El Profeta del Gol ja no ens posa la pell de la gallina quan s’embolica amb l’aureola de mite, i la cara de tres deus amb que aquest penques ens amonesta sobra la nostra catalanitat ens confirma que esta mes ferit de la butxaca que de l’orgull.
L’operació de màrqueting ha fracassat, ni els esquimals compren neveres ni nosaltres comprem mites fòssils, ja tenim al Pep, el Johann el deixem per riure una estona a Crakovia.
