Correu Blocs | VilaWeb.cat
L'economia diu SÍ (Article de l'Avui, 13 de desembre)
epaluzie | Articles d'Economia publicats a diaris | dimecres, 6 de gener de 2010 | 20:01h

Aquest diumenge més de 700.000 ciutadans de Catalunya estan convocats a votar en una consulta sobre la independència de la nació catalana. En aquesta campanya s’han fet molts actes on un dels arguments recurrents a favor del si ha estat l’econòmic. Tot i que la raó bàsica perquè un poble tingui dret a la independència és el seu sentiment d’identitat compartida i la seva voluntat democràtica de constituir un estat, les raons econòmiques i socials poden ser determinants alhora de tenir èxit. I de fet, el que està passant els darrers anys amb el creixement de l’independentisme és la plasmació, en gran part, de forces econòmiques poderoses.

 


Així, des de fa més de deu anys, economistes i politòlegs en el món acadèmic analitzen les forces econòmiques que influeixen en la formació d’estats. El llibre de referència en aquest àmbit és La mida de les nacions dels professors de Harvard i de Tufts University, Alberto Alesina i Enrico Spolaore, on demostren que la globalització de l’economia provoca tendències independentistes. Les fronteres serien el resultat de dues forces contraposades: per una banda, forces centrípetes favorables a la suma d’unitats heterogènies per constituir grans estats (economies d’escala en la provisió de béns públics, dimensió del mercat nacional); per altra, forces centrífugues favorables al trencament d’aquests estats (l’heterogeneïtat té molts costos, les preferències per les polítiques públiques es fan més diverses i és difícil que el govern central pugui atendre-les bé). La liberalització del comerç altera aquest equilibri de forces contraposades, en favor del trencament dels Estats en unitats més petites. I ho fa perquè les raons de dimensió del mercat nacional deixen de prevaldre un cop el mercat passa a ser el món.

Catalunya ha experimentat en les darreres dècades un procés d’internacionalització creixent de l’economia. Així, el 1995, les empreses catalanes venien més d’un 41% de la seva producció a la resta de l’Estat, un 35% al propi mercat del Principat, i només un 23% a la resta del món. Només dotze anys més tard, el 2007, segueixen venent al Principat un 35%, però ja només venen a la resta de l’Estat un 31%, mentre que la resta del món representa ara el 34% del mercat de les empreses catalanes. És més, si excloem el País Valencià i les Illes del mercat estatal, aleshores el pes del mercat espanyol ja només és del 25%. Aquesta tendència d’internacionalització creixent i constant dels darrers anys es veurà, a més, reforçada amb la crisi econòmica. Avui, moltes empreses catalanes estan suportant les conseqüències de la duresa de la crisi espanyola gràcies a l’augment de les seves vendes a l’exterior. Les que en surtin, ho faran encara més internacionalitzades.

Però la globalització té també efectes negatius. Augmenta els requeriments de competitivitat de les empreses, i pot augmentar les desigualtats socials. En aquest context, d’una banda la inversió pública ha de complementar les necessitats de l’estructura econòmica, i de l’altra l’Estat del Benestar ha de ser el garant de la cohesió social. En les darreres dècades, les empreses catalanes han hagut de sortir a competir al món amb el llast d’unes infraestructures del tot insuficients, amb un govern espanyol que va optar per potenciar un gran centre econòmic a Madrid, menyspreant les necessitats de les empreses exportadores de l’eix mediterrani. Pel que fa a l’Estat del Benestar, la Generalitat de Catalunya n’ha pogut exercir les competències però amb un escanyament financer que l’ha mantingut a nivells de mínims.

La xifra del dèficit fiscal de Catalunya resumeix molt gràficament aquesta situació. En els darrers anys s’ha situat al voltant del 10% del PIB de Catalunya. Per l’any 2008, estaríem parlant d’un dèficit de més de 21.000 milions d’euros, uns 3.000 euros per persona i any. És a dir que una família catalana mitjana de quatre membres paga 12.000 euros l’any en impostos que no li retornen mai en forma de serveis públics.

Menys conegudes són les xifres de la subbalança de la seguretat social (que també s’inclou en la xifra global del dèficit fiscal). Amb Guadalupe Souto de la UAB, vam fer fa uns mesos un estudi del dèficit fiscal de la Seguretat Social amb l’Estat en el període 2004-2007. Aquest va ser de 3.644 milions d’euros el 2007. Això significa que si Catalunya hagués disposat d’un sistema de seguretat social propi (trencant la caixa única de la Seguretat social), la pensió mitjana a Catalunya hagués pogut augmentar en 2.445 euros anuals l’any 2007.

Amb raons com aquestes, no és estrany que milers de ciutadans, molts d’ells immigrants arribats en els darrers anys al nostre país, vagin a votar avui pensant sobretot en el  benestar de les seves famílies. Molts ho faran per sentiment, però mai com ara les raons del cap i del cor havien estat tan unides.

 Article publicat al diari Avui, el 13 de desembre de 2009.

 

 

Versió per imprimir (format PDF)
Comentaris: 2
Afegir-hi un comentari

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 40 canvis

Visites al bloc

Visites a la portada
  • Avui: 1 visites
  • Aquesta setmana: 151 visites
  • Aquest mes: 256 visites
  • Des de l'inici: 42926 visites
Visites a les entrades
  • Avui: 11 visites
  • Aquesta setmana: 269 visites
  • Aquest mes: 524 visites
  • Des de l'inici: 43106 visites

Arxiu

« Febrer 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
  12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
272829    
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats