Els responsables del Mapa Sonor de la Patum, presentat fa poc a Berga, em van demanar una col·laboració que els vull agrair. Perquè em van triar un paisatge sonor preciós, molt evocatiu, i donar la llibertat per fer-hi alguna cosa sentida, sincera.
El text té ple significat amb el so de fons, que de moment no us puc oferir, però com ja veureu és un paisatge dels Plens molt difuminat, com si vingués d'un passat antic o d'un futur ignot.
Ressons
Va parpellejar dos cops, però la obscuritat que l’embolcallava més aviat es va espesseir. Es devia haver adormit altra volta, perquè aquella negritud era perfecta, definitiva. Feia dies que li passava sovint: s’adormia inconscientment i somiava sense saber-ho. Feia dies que, de fet, li costava distingir la realitat de les imaginacions. La realitat, segur, eren les escenes d’hospital, metges i infermeres, parents propers i amics molt propers, però segur que no totes, perquè algunes de sobte es tenyien d’un surrealisme que per força havia de provenir dels somnis.
Va tornar a parpellejar, de bat a bat, i va ensumar fins a omplir-se d’aire. L’obscuritat, aparentment per excés, semblava adquirir un matís color os. I d’olor ni rastre: devia dur la mascareta posada, però tot i així l’estranyava que no el ferís la ferum implacable del desinfectant.
Llavors, gairebé inaudible, va percebre un so. No, no, només una vibració. Una vibració que alguna hora havia estat sonora però ara ja no circulava a través de l’aire sinó de neurona a neurona. Tenia la impressió, o fins i tot la certesa, que l’havia de reconèixer, però era tan lleu que va trigar uns instants. Quan finalment va captar l’essència de la remor (aquell salt de plens, l’últim d’una llista eterna), va comprendre que, si no es tractava d’un somni molt refinat, s’estava morint. Fos com fos, el paisatge que li ressonava a les entranyes li va donar l’esma de somriure. Si més no per dins.
