Ni el 13-D va ser la proclamació d'independència "del poble de Catalunya", com va dir Carles Móra la nit de diumenge, ni les consultes van ser un fracàs absolut, com s'han afanyat a destacar alguns analistes. El 13-D ha estat fabulós perquè incorpora una via pròpia, catalana, al conflicte que pateixen les nacions sense Estat: l'urna. Davant la negativa a convocar un referèndum vinculant, proliferen consultes populars simbòliques però amb una enorme càrrega política. Perdre la por i projectar internacionalment la causa nacional han estat els dos èxits del 13-D i, prèviament, d'Arenys de Munt.
Hi ha la idea que tot això és mèrit de l'anomenada societat civil, de la base, i el demèrit més rotund de la classe política, dels partits. No hi estic d'acord. Sense els partits polítics, les consultes no s'haurien celebrat mai de la vida. Existeix un moviment de fons, un esgotament amb la via estatutària, una gran decepció amb l'Espanya plural que havia de ser i no és. Però sense l'independentisme parlamentari, sense el nacionalisme virant cap al sobiranisme desacomplexat, sense l'esquerra independentista alternativa cada cop més organitzada al territori i, indirectament, sense certs sectors del socialisme català, tot això no hauria proliferat.
ERC, CDC i CUP no van néixer ahir. Abans que Carretero o Bertran es distanciessin d'ERC, abans de l'aparició de López Tena o Colom a CDC, abans de la irrupció de Móra, hi havia uns partits i uns polítics que prenien decisions perquè aquest diumenge el país no només no hagi fet el ridícul -com alguns advertien, i d'altres desitjaven- sinó que s'hagi superat la prova de foc a les urnes.
No crec en les casualitats. O és que algú s'imagina un 13-D amb Jordi Pujol encara de president? Hauria estat possible sense l'entrada d'ERC al govern? O és que l'aposta sobiranista de CDC no té conseqüències? Ara que alguns patriotes cridats a grans fites s'erigeixen com a sacsejadors del mapa parlamentari, i ara que no està de moda defensar les organitzacions polítiques per la desafecció, permetin que vagi contra corrent i faci un discret elogi dels partits. Mirin, si no, la picabaralla de l'endemà del 13-D.
Cordialment,
2. És cert, des del meu punt de vista, que l'independentisme creix i també les expectatives d'aquest moviment. Però si no som capaços de fer una lectura global i contextualitzada en el temps només arribarem a crear expectatives mes altes que si no s'assoleixen s'aniran desgastant, precisament per manca d'assoliment. Molts independentistes portem molt de temps treballant per arribar a una majoria de la societat, i no precisament per esvalotar el galliner i tirar-nos a una carrera aviam qui és més radical.
La independència és progressiva perquè no és i perquè ho és la construcció d'una majoria social, condició sine qua non per arribar-hi. És una mica trist el vedetisme d'alguns dels que fan volar coloms en lloc d'intentar influir en la societat.
3. Les llistes obertes no són cap solució per a la independència.
4. La participació en el sistema polític (que és espanyol) és l'única manera de sortir-ne. No coneixo cap partit polític que tingui intenció de canviar les coses que no utilitzi el sistema, encara que sigui per canviar-lo.
5. Espero que, malgrat els intents de moltes vedets i profetes de darrera hora, el sentit comú i la independència segueixin essent conceptes recolzats per la societat catalana per damunt del vot conjuntural antisistema i maximalista.
Fa temps que se'ns diu que l'independentisme creix, però que encara no tenim majoria social. Doncs jo, voldria que m'expliquessin com, sense demanar-ho a la gent, ho poden saber, quina és la majoria. I per altra banda, a mi em frustra força més, dia a dia, haver d'esperar que hi hagi una majoria. I em frustra que me protegeixin de la suposada derrota en un referendum, i que em protegeixin de la desmoralització que segurament, tots tindriem. Però almenys hauriem votat, almenys existiriem.
Les llistes obertes poden ser una solució. I si no ho són, doncs una altra cosa, menys quedar-nos allà on estem. I des de dins del sistema espanyol, no hi ha res a fer. El xoc de sobiranies és inevitable, en tant qu ele sistema espanyol té una sèrie de mancances democràtiques que li impedeixen reconèixer el dret a decidir de les nacions que per ells, ni existeixen. Per tant, de manera progressiva, dins del sistema espanyol, res n'espero.
Cordialment,