jpinyol |
dijous, 17 de desembre de 2009 | 09:38h
Una setmana després del pont de la Immaculada Constitució, embalsamada de per vida en els mausoleus de la dreta espanyola més rància, dono resposta a la teva carta perquè m’agrada que mantinguem correspondència en un món de bústies plenes de factures bancàries i perquè vull resoldre els teus interrogants. Em preguntes on visc. A Capellades, en un dels termes municipals més petits del país, en un poble ple de potencialitats culturals que no acaben de potenciar-se com caldria, en una vall sembrada de molins paperers que cauen a trossos empesos per la deixadesa d’alguns propietaris. A la part baixa d’una comarca desunida que no ha mostrat mai cap sentit d’integritat comarcal, amb un nord enamorat del Bages, que s’autopromociona turísticament només per la seva banda, amb un centre capitalitzat per una ciutat narcisa que només pensa en ella mateixa, i en els seus aeroports i en trens directes que volen fer passar de llarg de les altres poblacions anoienques. I amb un sud bicèfal que tira cap al Baix Llobregat i l’encara més absorvent i centralista Barcelonoaésbonasilabossasona i cap al Penedès, sobretot de cor, com a represa d’unes antigues relacions industrials i socials avui traspassades a pitjor vida.
Em demanes que et parli del país....
Visc a Catalunya, una nació històrica sotmesa des de fa segles als
capricis d’un Estat que no li és propi, que la lliga de peus i de mans,
que li fa la guitza econòmica de per vida, que l’avorreix sense
contemplacions però que no se’n vol desentendre de cap de les maneres.
Jo tampoc no ho entenc. Per a alguns partits nacionalistes espanyols,
els catalans som una mena d’apestats insolidaris que ens entossudim a
mantenir viva una llengua mil•lènària i que no tenim cap altra feina
que perseguir la llengua que, en diferents moments i dictadures, s’ha
imposat a Catalunya. Sí, Adelaida, sí, alguns espanyols ens odien. No
volen veure’ns ni en pintura, però tampoc no suporten que insinuem el
nostre legítim desig de fer un salt i, sempre per la via pacífica,
fugir de la “Una, grande y libre” que tenen fossilitzada a les parets
de la seva caverna. Qui els entengui que els compri! Jo, ho sento, però
no tinc canvi… És clar que les coses que no s’expliquen no només vénen
de fora. Un dia, un prestigiós fotògraf català. de nom Agustí
Centelles, a la força va haver de creuar la frontera francesa i va
endur-se i protegir durant anys una maleta plena de fotografies de la
guerra civil. Ho va fer per salvaguardar tot aquell valuós material i
per evitar que caiguessin en mans de les tropes invasores –que durant
anys van confiscar molts documents i els van traslladar cap a l’Archivo
franquista de Salamanca-. Doncs bé, el que va salvar el pare, ara ho
han perdut els fills Centelles per dos-cents mil euros més i després de
no entendre’s amb el govern català i de vendre aquell llegat fotogràfic
al govern espanyol que el portarà igualment a Salamanca.
Em dius que vols saber coses del meu planeta. Embogeix per moments. Per culpa de sistemes econòmics que enriqueixen cada vegada més les classes més benestants i condemnen a la misèria les més desafavorides. Per culpa d’una suposada humanitat incapaç d’entendre que les guerres són l’atemptat més bestial, miserable i vil contra les persones i continua declarant-ne pertot mentre el darrer premi nobel de la Pau envia milers de nous soldats cap a conflictes bèl•lics tant mortífers com inacabables. M’agradaria, Adelaida, pintar-te un altre panorama. Perquè el veig. Cada dia que neix i cada batec humà que troba el seu racó en el món, em reafirma en una idea. Les possibilitats de fer-ho tot de molt millor manera, igual que les esperances, es mantenen intactes. En espera de la teva carta sobre com us ho feu a Júpiter, t’envio una càlida abraçada des de la Terra.
Em dius que vols saber coses del meu planeta. Embogeix per moments. Per culpa de sistemes econòmics que enriqueixen cada vegada més les classes més benestants i condemnen a la misèria les més desafavorides. Per culpa d’una suposada humanitat incapaç d’entendre que les guerres són l’atemptat més bestial, miserable i vil contra les persones i continua declarant-ne pertot mentre el darrer premi nobel de la Pau envia milers de nous soldats cap a conflictes bèl•lics tant mortífers com inacabables. M’agradaria, Adelaida, pintar-te un altre panorama. Perquè el veig. Cada dia que neix i cada batec humà que troba el seu racó en el món, em reafirma en una idea. Les possibilitats de fer-ho tot de molt millor manera, igual que les esperances, es mantenen intactes. En espera de la teva carta sobre com us ho feu a Júpiter, t’envio una càlida abraçada des de la Terra.
.hmmessage P
{
margin:0px;
padding:0px
}
body.hmmessage
{
font-size: 10pt;
font-family:Verdana
}
-->
Bon article, Joan.
Una bona descripció de com esta tot ... però ens en
sortirem.
Salut