No
calia que férem cap consulta per comprovar que la participació seria “baixa”. I
ho escric entre comentes perquè, tot i ser-ne la lectura majoritària, no és la
meua, ni de bon tros. La premsa espanyola tenia de feia temps els titulars ben
cuinats: pantomima, ridícul, akelarre... de quatre gats independentistes.
Lamente tornar a
Una
participació d’un 27% és baixíssima, diuen. I ens ho empassem. Diumenge, tot
fregant les huit de la vesprada, les meses electorals de Vilafranca lluïen
cares com poemes. És que ha vingut molt poca gent, un 23%, lamentaven.
Però
és que no es pot comparar amb unes eleccions oficials. Primer, perquè aquesta
consulta no n’era, d’oficial. I segon, perquè una opció, el NO, directament
l’ha boicotejada, precisament per fer-la fracassar, per menystindre-la. Per
tant, no podem equiparar-les. Unes consultes no oficials, organitzades per la
societat civil amb quatre duros –i encara en va sobrar un–, i amb el boicot
explícit d’una de les opcions, que obté un 27% de participació, és un èxit
manifest, com per altra banda han destacat els mitjans de comunicació
internacionals –comparar-ne el tractament de la jornada amb el que n’ha fet la
premsa espanyola, és com comparar el que el món diu al voltant d’una república
bananera i el que diu la premsa fidel al dictador de torn.
I
tenint en compte que gairebé tots els vots eren SÍ (un 95%), podem dir que u de
cada quatre catalans que estava convidat a les urnes va donar suport explícit a
la independència. Val a dir que u de cada quatre espanyols vota PP en les
eleccions legislatives, i un altre de cada quatre vota PSOE. I tots dos plegats
conformen les “dues Espanyes”, segons en diuen també. Llavors, podem afirmar
que l’independentisme té la mateixa presència a Catalunya que cadascuna de les
dues Espanyes sobre la pell de brau. No està gens malament, perquè a més a més,
les consultes no eren oficials i les eleccions legislatives ho són, i molt.
Però
és que amb aquestos resultats, gosaria dir que, en el global dels municipis
consultats i en un referèndum oficial, el NO gairebé no tindria possibilitats
d’èxit. És clar que el 73% que no ha votat no es decantaria en ple per l’opció
negativa, com pressuposa la propaganda cavernària. Amb una participació al
voltant del 70%, el SÍ guanyaria fàcilment, i caldria anar més enllà del 85%
perquè el NO començara a tindre’n possibilitats, tot i que caldria veure com es
mobilitza aquesta opció, perquè cívicament no té cap mena d’empenta.
És
evident que tampoc no podem extrapolar els resultats a tot Catalunya. És una
incògnita i desperta més dubtes el comportament d’àrees com Barcelona i el
cercle metropolità o el Tarragonès. Però també és cert que estem en l’inici de
tot. I les conclusions han de ser positives. A Espanya, els mitjans han de
donar carnassa a la clientela, però els que en saben estan preocupats. I molt.
floral canvas
1. La suma de vots és poc menys de la que van aconseguir CiU, la CUP i ERC juntes a les últimes municipals. Però, és clar, ells tenien tots els mitjans de què disposen unes eleccions "normals".
2. La consulta s'ha fet amb 300 voluntaris i 5.200 euros. Tornem-hi, no són pas les mateixes condicions amb què funcionen les altres conteses electorals.
3. Encara estic impressionada i meravellada del grau de civisme, responsabilitat, maduresa i entusiame amb què es va actuar. Vam moure més de 300 persones i tothom va acomplir la responsabilitat que se li va atorgar. No hi va haver entrebancs ni queixes. No he treballat mai amb un entesa com aquesta, i això que 300 persones no són els quatre gats de sempre!
4. L'independentisme és transversal. De fet, els voluntaris també ho eren: gent de 18 fins a 70 i tants anys; homes i dones; dretes, esquerres i centres, d'aquí i de fora... I van acabar ser un mirall dels votants, hi vam trobar tres quarts del mateix. La força de l'independentisme és aquesta: n'hi ha per triar i per vendre.
5. El 13D va ser un punt de trobada de tots aquests sectors: tots junts vam treballar per la democràcia i la independència, colze a colze. Per mi que feia molts anys, molts, que no hi havia iniciatives reeixides que fessin xarxa social. Una voluntària d'uns cinquanta anys, m'abraçava i em deia que ella ja batallava l'any 77, però que des de llavors no havia estat tan feliç.
Qui vulgui negar el valor i la importància que té i el prescendent que és i serà, que s'ho faci mirar perquè és curt de vista. O és que Europa ens mirava perquè no tenia res més a fotre?!
Prometo pregonar a tort i a dret aquest missatge a Vilafranca! Passat el cansament i les relliscades irresponsables de les primeres hores, d'uns i altres i els de més enllà, veurem tots plegats que el valor és aquest. L'independentismes s'ha tornat madur i pragmàtic. I en sentirem a parlar, a fe de Déu!
PD. Albert, gràcies per la teva reacció tan ràpida! A quarts de vuit eres dels únics que ho veia clar...
Montserrat Badia
Gràcies a tu, per la feina ben feta. L'èxit de Vilafranca Decideix li deu molt a tants i tants voluntaris (eps! ací n'hi ha un, hehehe), però sobretot li ho deu absolutament tot a un grup reduït de gent entre els que destaca amb llum pròpia la Montserrat Badia i Capdevila. Els voluntaris ben bé que ho saben.
I gràcies també per tornar pel meu bloc, que espere no abandonar tant. Aviat més.
Albert
Anima la gent de Vilafranca, que el resultat del 13-D és excel·lent.