Hi
ha dos dies a la setmana que treballo en una escola ubicada molt a prop de la
platja. Aparco el cotxe al pàrking, que es troba arran de sorra, i un caminet
que fa pujada em condueix al meu destí.
M’agrada fer i desfer aquest petit trajecte que em connecta amb l’entorn i amb
mi mateixa. Massa sovint anem d’esma, les presses s’emporten qualsevol
possibilitat de sentir res, que no sigui el nostre propi neguit o les cabòries
que passegem a ulls clucs.
Avui plou i un fred gèlid em té arrupida sota el paraigües. Conscientment,
decideixo no córrer. Sortejo els bassals, em permeto ronsejar encara uns
minuts. La mar brama molt a prop i un repicar de gotes cauen sobre la tela que
m’aixopluga, posen música a la tarda. Les escolto i somric. Quantes vegades no
m’han passat per alt!
Desembre,
2009
Fotografia: © Coia Valls.
Magnífic text de Coia Valls sobre la melangia, el misteri de la senzillesa i les discretes rutines que, potser sense adonar-nos, van donat forma i sentit a les nostres existències. M’imagino a la Coia, fent aquest breu camí, sota la pluja, escomesa pel fred, i alhora gaudint de la seva experiència personal, única, en una costa desfermada, mentre els seus alumnes l’esperen encuriosits ja que en dies així, la mirada de la professora sempre té una estranya lluïssor que no acaben d’entendre però que els intriga.
Enhorabona Coia, per aquest petit (i gran) fragment dels teus dies que has volgut compartir amb els lectors del Violinista Celest.
Jaume Benavente
És un plaer visitar aquest espai que estimo com a escriptora convidada. Compartir allò que fas, que escrius, dóna una altra dimensió a tot plegat.
No t'enganyes quan dius que els alumnes capten el rerefons de les nostres aparences, amic. Sovint, allò que callen, el que no forma part de la lliçó però ens configura, és el que ens arriba amb més força. La llum als ulls, l'harmonia del gest, la consciència de ser on volen i d'estar-hi oberts, transmet una atmosfera ben especial.
Gràcies, Jaume!
Aquestes coincidències creen complicitats més enllà del text. La natura, una gran mare que no sempre respectem, una font d'inspiració que ens facilita connectar-nos amb l'energia de l'univers.
Gràcies per les teves paraules, Ricard!
Bones festes i una abraçada.
La combinació entre el text i la fotografia excel·lent.
M'alegra que t'agradi també la fotografia. Sempre he pensat que, encara que no la tornis a mirar més, l'instant que pretens congelar entra a formar part del teu imaginari. En aquesta ocasió, tots els sentits al descobert i les ganes d'arribar a casa i trobar les paraules.
A partir d'aquesta idea vaig construint El Violinista.
Una abraçada