El
13D ha generat tot de comentaris, opinions, escrits, xafarderies… i els que en
vindran. Hui comence un sèrie de posts amb els que vull explicar la meua
vivència personal a Vilafranca del Penedès i les anàlisis que en faig, de tot
plegat. Anem-hi, doncs.
El
ressò del 13D s’ha escampat amunt i avall per la pell de brau com la pesta. Els
punts de vista, comentaris i opinions de les Espanyes, des dels titulars de
portada i editorials dels diaris fins als exabruptes més barroers que sovintegen
per la xarxa, no per previsibles ens han de fer obviar-los. Ans al contrari,
urgeix una reflexió sobre com es fabrica un discurs de realitat sense cap mena
de fonament empíric i amb l’únic objectiu de menystindre, denigrar i fins i tot
criminalitzar una opció política plenament legítima i, de retruc, escanyar
definitivament el país que aquella defensa.
Si
fem cas de la premsa i l’opinió pública majoritària (les enquestes en parlen a
bastantment) espanyoles, el 13D a Catalunya poc menys que es va obrir la caixa
de Pandora i es van escampar tots els mals de la humanitat pel triangle
principatí. No perdré un segon en la repetició dels epítets histriònics que ens
han adreçat uns i altres, progres i cavernaris. Per a això teniu Sant Google,
que us farà bon paper.
Però
sí voldria descriure, per contrast, el que els meus ulls van veure, i la meua
càmera va gravar, des de les 07:45 del matí i fins passada la mitjanit. M’hi
vaig trobar la gent del poble. Joves compromesos amb el seu passat, amb el seu
present i, sobretot, amb el seu futur, que argumentaven racionalment i serena
per què volien una independència. Odi? Ni un bri n’hi vaig trobar. No en
parlaven, d’aquells, dels altres. Només parlaven d’allò propi, i del dret a
decidir pel que es seu.
Famílies
de pares i fills eixien al carrer en un diumenge fred i plujós, a ficar una
papereta en una urna. El fill, amb un somriure a la boca, dipositava el sobre
que la mare havia omplert amb una papereta. Aquell sense massa consciència del
que feia, aquesta amb la consciència d’estar vetllant per un futur millor per
al seu fill.
I
gent d’esquerres i gent de dretes. I de centre si és que n’hi ha. De més enllà
s’acostava una colla de iaios, companys generacionals que tot ho han viscut:
una guerra i una dictadura, una transició i una democràcia, una estafa i, ara,
una il·lusió nova, en la darrera estació de la vida. Aquell vellet que amb cara
i mans de pagès vinyataire em deia que no sabria explicar-se davant d’una
càmera, que no en sabia més. No calia. Per què ha vingut vostè a votar? Per la
meva llengua lliure. Sembla que el Penedès també té el seu Tio Canya.
Només
en són pinzellades, de la gent del poble, de la gent de Vilafranca del Penedès.
Homes i dones normals, com els de qualsevol poble del món, de tots els espectres
socials. Amb un mèrit afegit, però: que han estat capaços de mobilitzar-se per
eixir al carrer i votar, pel que siga, però votar. Contra un Estat “democràtic”
que no els deixava votar, que els criminalitza per votar. Però votaren. Votaren
per demanar més democràcia, per demanar més llibertat, per demanar el dret de
decidir que cada home i cada poble de
Davant
això, què puc sentir en llegir la premsa espanyola? Ganes d’escopir sobre tant
de fem, sobre tant d’odi (ací sí), sobre tanta ignorància, sobre tanta
rancúnia, sobre tant de despotisme, sobre tant d’autoritarisme i sobre tanta
mala fe. I encara els recomanaré el mateix consell que donen ells als
“nacionalistes”: viatjar. La vostra burrera es cura viatjant: a Vilafranca, per
exemple.
Si
he començat la els posts amb el tema de la premsa espanyola no era perquè
tinguera especial interès, sinó perquè volia parlar de la gent de Vilafranca
del Penedès, dels meus amics.
I els cavernícoles espanyols que parlen de nosaltres. De veritat, no val la pena ni gastar bits en aquesta gentola.
Gent eternament cabrejada per no tindre un país i una identitat en la que sentir-se reconeguda.
Quina llàstima de gent.
Ens tenen enveja, això és el que passa.