El cas de l’activista sahrauí Aminatu Haidar pot abordar-se des de molts punts de vista. Un d’ells, i en el qual ja aviso no entraré, és el de la utilització de la vaga de fam com a arma de pressió política. Al contrari d’aquells que veuen en aquesta actuació una resistència de caràcter pacífic, a mi em queden molts dubtes sobre el caràcter pacífic d’una mesura que suposa una extrema violència almenys sobre la pròpia vida. Més enllà però de la percepció de l’acció, queda el fet de la justificació del seu us en casos on la situació personal o col.lectiva és fruit d’una injustícia tan flagrant i desesperada que la persona arriba a la conclusió que aquest és l’únic camí per atreure l’atenció de l’opinió pública i els governs. I són molts els senyals que indiquen, en el cas de Haidar i del poble sahrauí, la situació ja ha arribat a uns nivells de repressió absolutament insostenibles.
Aquesta insostenibilitat té en bona part arrel en la política
exterior espanyola dels darrers anys en relació al Marroc. Aquesta
política ha estat absolutament condicionada al tractament que des dels
anys 2004-2005 s’està fent del fenomen de la immigració. Tota aquesta
política s’ha dirigit a aconseguir a través de mitjans i mesures
diverses, amb una clara implicació de la UE, una externalització de la
frontera sud. Aquesta frontera que abans es situava a tocar de les
tanques de Ceuta i Melilla, o de la costa andalusa i canària es situa
ara en els països del Magrib i entre ells el Marroc com a element
estratègic essencial. Marroc per tant ja no és només país veí, sinó que
és país-frontera: d’Espanya i de la UE. A aquest paper cal que li sumeu
també la qüestió del terrorisme islàmic i el caràcter d’aliat
estratègic que la Monarquia marroquí té per a la majoria de potències
occidentals entre elles els EUA.
Seguretat i immigració són les cartes que ha sabut jugar el Marroc.
Ells fan la feina bruta, amb un estat policial com correspon a un
estat-frontera no democràtic, i nosaltres tanquem els ulls. Si
aprofitant aquesta situació s’ha incrementat la pressió sobre el poble
sahrauí i s’ha perdut tota esperança en la celebració del referèndum
sobre el futur del Sahra occidental, nosaltres tanquem els ulls. No ha
d’estranyar-nos llavors, que davant la tímida protesta espanyola hagi
plogut de seguida l’amenaça per part del govern marroquí pronunciant
les dues paraules “màgiques”: seguretat i immigració.
Posats a expressar desigs, un demanaria a Haidar no sacrifiqui la
seva vida d’aquesta manera, ja que la necessiten tant la seva família
com el seu poble. Però un entén que les alternatives en una situació
tan enrocada com aquesta no son pas gaires, si exceptuem el vendre’s
pel plat de llenties d’una nacionalitat espanyola oferta a la
desesperada o les gestions entre “reis germans”. Convindria però que a
partir d’aquest cas, hi hagués una revisió sobre la manera com s’ha
portat la política exterior espanyola els darrers anys en relació a
l’externalització de fronteres. Però per això caldria també una opinió
pública informada i democràtica, que més enllà de les raons d’estat
tingués clar el que suposa la defensa dels drets de les persones i els
pobles.
