Avui a la plaça de les Veles de Ciutat, he vist a un vellet embolcat en una manta en una cadira de rodes empesa per una dona de mitjana edat d’aspecte sud-americà, que el passejava amb molta cura pel caminoi central de la placeta.
La imatge és relativament freqüent perquè a la mateixa plaça hi ha un centre de recuperació de memòria (històrica personal, la que cada un té desada al seu cervellet) on hi acudeixen (més aviat els hi duen) persones d’edat avançada. Crec que moltes amb problemes vinculats a l’Alzheimer, que hi van per a ser atesos per personal especialitzat que intenta aturar, en lo possible, el deteriorament cognitiu del nostre disc dur de matèria gris, on ja s’han perdut carpetes d’arxius o ja no es troba el camí per accedir-hi.
La icona de la parella és repetitiva, un ancià o anciana acompanyada per una dona amb trets inques o maies, que a vegades camina tan lentament com l’intent de rapidesa de l’ancià que amb s’ajuda d’un bastó li permet, o simplement, com la imatge d’avui, la d’una dona que empeny amb suavitat una cadira de rodes amb una persona major arrufadeta dedins.
Aquestes dones cuiden els nostres vells, cuiden els vells de les nostres societats “riques” i “avançades”, a qui s’ha allargat la vida, a qui, presumiblement, se’ns allargarà, la vida, però que ja no hi tenen, ni hi tindrem, lloc en ella. Aquestes dones fan aquesta feina que ningú altre vol o pot fer, ja siguin familiars o professionals, perquè la nostra societat rica i avançada ens exigeix unes contraprestacions i una dedicació, en molts casos, incompatible amb la dedicació plena o gaire bé, que ens exigeix la cura dels nostres ancians.
I aquesta feina fosca i continuada de viure una vellesa sense ser vella, aquesta feina, sense horari, de conviure les 24h. amb una persona a qui cada dia costa més de moure, de vestir, de netejar, que cada dia compren menys el que s’està dient, és una feina difícil, subtil i complicada, que, pel que conec, la majoria de les cuidadores fa amb prou eficàcia i eficiència com per fer-les mereixedores d’admiració i respecte.
Sé, que bona part d’elles venen d’una societat gens “rica” ni “avançada” que els hi oferia unes condicions de vida deplorables, sé que moltes d’elles, posseeixen unes fortes conviccions religioses, nosaltres en diríem un poc primitives, que les ajuden a fer front a les dificultats i a “suportar” una realitat dura, però sigui com sigui i pels motius que siguin, el resultat del seu esforç és una gran feina, una feina valuosa i admirable que ens permet ser manco injustos amb els nostres vells, i que, a vegades, també allibera consciències, i avui, destemprat pel fred i la pluja, en fa ganes contar-vos-ho.
