Les consultes han anat bé, amb un resultats importants, engrescadors. El principal problema, però, som els catalans. Grans i refotuts especialistes en passar de l’eufòria a la depressió o a l’inrevés; i esgarriacries que no saben unir-se, sumar, concertar, i aconseguir complementarietats. Un botó de mostra? La picabaralla entre gent de la Coordinadora i el notari López Tena; francament lamentable (...)
La geografia de les convocatòries mostra una taca important que abraça les comarques centrals des de la Garrotxa i el Gironès, passant pel Maresme, Osona, el Berguedà...
No és casual que en aquests indrets fos on millor i abans hi arrelà el nou independentisme d’esquerres del PSAN, i el seu braç sindical els Col·lectius de Treballadors.
Cal anotar, amb preocupació, la presència minvant i esparsa a les comarques tarragonines i lleidatanes i el desert metropolità.
Els resultats han estat desiguals, no podia pas ser d’una altra manera (factors locals, la figura dels batlles respectius, la implantació de les xarxes de militants, la col·laboració o no del consistori o d’entitats de gruix, el nombre d’habitants de cada vila o ciutat...
Personalment, jo apostava més per un 20% de participació. Els votants, és obvi, són gent de la ceba, i fan part del nucli dur, del rovell de l’ou, d’aquest independentisme que vol respostes i no poltrones, propostes i no agenollaments. Pendents de les dues properes onades, i del repte del cap i casal, penso que és realista imaginar mig milió de votants, quan acabi el procés.
Deixant de banda l’anàlisi, necessàriament sumària, cal parlar, com deia mestre Lenin, de què fer.
. En primer lloc, no barallar-se, i rentar la roba bruta a casa. Construint propostes de confluència, fent funcionar l’autocrítica, i conjugant, sobretot, el verb sumar.
. Segona, prendre consciència que del que es tracta, i no és pas cosa de mesos, només, es d’acumular forces. Ja hem vist que els partits en tenen prou amb el coqueteig, i no en volen saber, res de res, de convocatòries prematures o fixades; ells, i només ells, són i volen ser els amos de l’agenda política. Les consultes, les coordinadores, són l’embrió d’un moviment social.
. Crec, sincerament, que cal estendre consultes a més contrades lleidatanes i tarragonines; a les capitals comarcals –totes elles-.
. Cal afrontar el repte metropolità i convocar consultes als fortins socialistes, desafiant-los, i provocant esquerdes, removent el terra –hi ha cansament després de tants d’anys de prepotència i governs monocolors...- sense por a participacions per sota del 20% i resultats bé igualats o adversos. Al final, el resultat definitiu d’una consulta decisòria es decidirà en aquests territoris, i és per això que cal començar a experimentar i fer-los practicables, teixint aliances, fent xarxa...
. Una consulta oficial per l’any vinent, com proposa el batlle d’Arenys de Munt? ho trobo precipitat, poc madur, contraproduent. Més encara, cal separar la legítima voluntat de crear una candidatura i collir vots, dels temps necessàriament més dilatats i complexos d’un moviment social barbamec i tendre. De tota manera, si hi tira endavant, aquesta Iniciativa Legislativa Popular-ILP, no podré pas restar-hi al marge, la hi signaré i en faré campanya. De tota manera, hauríem d'evitar-ho, car som, quan volem, llauradors de grans autoderrotes.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
PD. La il.lustració presenta l'Àrea Metropolitana de Barcelona, el lloc on s'hi decidirà el sí.
Però sobretot estic d'acord amb tu en que es decideixi el que es decideixi entre tots, això és el que recolzaré. I els de les picabaralles, per molta raó que tinguin uns o altres, que callin, per sentit comú.
Això sí, i l'any vinent, ens cal un grup parlamentari "indepen" al 100 per 100.
Pere